Hi ha una ciutat que es fa, que es pensa, i una altra que s’improvisa. S’anuncien grans plans estratègics, grans inversions de futur, grans reformes integrals, es dibuixen mapes, es gasta un dineral amb renders de coloraines, però després es fa una desconcertant gestió de les coses menudes.

Per exemple: l’anterior govern va decidir convertit el carrer Girona, des de la Gran Via i fins a la Diagonal, en una zona de prioritat per als vianants, i aquest tram del carrer va passar a formar part de l’eix verd de l’Eixample amb restricció de trànsit. Això va fer que al costat muntanya de Gran Via es posessin unes pilones en forma de barrera per impedir que els vehicles que pugen per Girona seguissin carrer amunt pel tram pacificat. I, certament, ha estat així fins que s’han tret dues de les cinc pilones, s’ha obert el pas on abans quedava tancat i s’ha canviat el senyal de trànsit que abans marcava gir obligatori per Gran Via per un que autoritza els vehicles a circular en aquest punt com ho havien fet tota la vida, com si res no hagués passat. Eliminant dues simples pilones, algú ha decidit fer saltar pels aires la filosofia de la superilla i tot el projecte pacificador del carrer. Tant li fa els diners invertits, el laboriós treball de col·locar les llambordes com a graciós paviment per ser trepitjat, el nou verd i els bancs per seure. Tant li fa: dues pilones menys i que els vehicles tornin a ensenyorir-se del carrer Girona. I pim, pam.

Amb aquesta mateixa manera de procedir s’ha actuat i es continua actuant al lateral del passeig de Gràcia, davant la casa Batlló i la casa Ametller. La crònica d’avui complementa la que en aquest mateix espai es va publicar dilluns, on es relatava una actuació urbanística aparentment menor, molt menor, però transcendent, per allò que representa i per la filosofia que amaga: la desconstrucció del carril bici del lateral del passeig per protegir els turistes que s’amunteguen davant els edificis modernistes. Dilluns s’explicava que els ciclistes que baixen pel lateral i arriben a Aragó es troben ara, per sorpresa, amb l’ensurt de la fi de la via pedalable i la poc recomanable obligació de passar a circular per l’asfalt entre cotxes, taxis i autobusos.

Des de dilluns han passat dies i també coses; algú ha pensat en els ciclistes i ha posat unes tanques metàl·liques a l’inici de la vorera, que des de l’altre costat del carrer ja fan ben visible la interrupció de la circulació. D’aquesta manera s’ha acabat el frenar per sorpresa, l’ensurt i el risc d’acabar per terra en un grotesc accident després de topar amb la vorera. El risc de l’asfalt, però, persisteix.

És evident que qui ha decidit primer eliminar el carril bici i després posar les tanques ha tirat pel dret, improvisant una vegada més, convertint els carrers de l’Eixample en una espècie de joc capriciós on ara faig, ara desfaig, ara poso una trava, ara la trec. I qui sigui no va preveure que a més de construir un parany enmig d’un carril bici calia senyalitzar-lo convenientment.

Per a una altra mena d’article, signat per algú amb sensibilitat estètica, quedaria el fet de comentar l’horror que representa per a un carrer elegant com el passeig de Gràcia l’ús de tanques metàl·liques per ordenar i dirigir el trànsit de bicis i persones. És evident que al turisme depredador i de masses això tant li fa.