A canvi de res

Entenent el referèndum del 2017 com el punt més alt de l’estratègia independentista, aquest juny del 2025 és –de moment– el més baix. Els dos principals partits independentistes han passat d’oferir un relat cívic i democràtic al món a, vuit anys més tard, transformar-se en la comparsa insignificant que sosté, com pot, un govern que s’enfonsa en un fangar pantanós de saqueig, comissions i prostitutes. ERC i Junts s’han convertit en poca cosa més que un grapat de diputats que només es distingeixen dels del PSOE en el fet que acaten la disciplina sanchista amb un entusiasme superior al dels seus companys del grup socialista.

Tot plegat, amb un objectiu pròxim al zero. ERC sobreviu amb la respiració assistida del PSC, que mira de preservar l’esquelet del que va ser el partit de Macià i Companys per assegurar-se una majoria sòlida al Parlament. I Junts ha perdut l’autonomia respecte al PSOE, fins al punt que a Madrid ja ningú no es creu les insinuacions retòriques que, en teoria, haurien de moure els socialistes espanyols cap a una reforma de l’Estat. Gabriel Rufian té raó quan es queixa del fet que Junts els acusi de donar suport “a canvi de res” perquè, a hores d’ara, és evident que els de Puigdemont també donen suport al PSOE sense cap compensació substancial.

S’acosta, acceleradament, un govern del PP i Vox. I això amb una Generalitat en mans, exclusivament, dels socialistes catalans. Catalunya, per tant, corre el risc de caure del cantó de l’esquerra en la guerra de trinxeres que enfronta les dues Espanyes des de temps immemorials. El catalanisme ha caigut en el parany de sempre entre els contendents de sempre. I aquesta vegada ja no es tracta d’una guerra civil que s’avançava a l’últim gran conflicte mundial, ara el conflicte és per unes comissions d’Acciona... En fi, potser calia tocar fons.