Iberia comença a tremolar

Pot dir el que vulgui Fernando Conte, president d’Iberia. Fins i tot, podríem haver endevinat que el posicionament de la principal línia aèria de la competència criticaria l’única possibilitat de supervivència de la rival Spanair. En una conversa amb un grup de periodistes –entre ells, David Portabella, de l’AVUI–, Conte censura la participació de capital públic en el “rescat” de Spanair. “Si jo fos suec protestaria perquè els meus impostos s’utilitzin per mantenir una companyia del sud d’Europa”. Aquesta és una de les directíssimes crítiques a l’operació catalana per salvar Spanair. El que oblida Conte és que la seva aerolínia, Iberia, encara té capital parapúblic, i que la participació de Caja Madrid i les seves pròpies decisions com a president tenen una finalitat política que s’expressa en benefici de l’aeroport de Barajas, en detriment del Prat. Iberia, de fet, és avui l’hereva d’una empresa 100% pública, i per tant les paraules de Conte són d’una falta absoluta d’elegància, que desafia la intel·ligència i la memòria de l’interlocutor. On sí que estic d’acord amb Conte (i també amb Josep Piqué, president de l’altra aerolínia rival, Vueling) és que el diner públic s’utilitzi bé, i que es plantegi la seva retirada de l’accionariat quan l’empresa pugui tornar a ser rendible.

És difícil, ara per ara, dibuixar un full de ruta amb final feliç (i amb beneficis) a curt termini. Però l’aposta de l’empresariat català és la correcta. I el missatge d’ànims que això dóna a la societat civil és d’un valor incalculable en aquests moments. Ahir coneixíem, per exemple, que un grup de comerciants i restauradors volen participar en la nova aventura de Spanair, encara que sigui a través de petites aportacions simbòliques. Amb Spanair s’està encenent la flama emprenedora del gran i mitjà empresariat de Catalunya. Això, precisament, és el que fa més por a Conte i als que l’han col·locat a ell al capdavant d’Iberia.