Vegueries? I tant que sí!

Del 1977 ençà he estat a tots els municipis de Catalunya. De sud a nord i d’oest a est. En molts diverses vegades, en d’altres un munt de vegades. Vol dir que he vist el país i la seva gent amb fred i calor, amb secada i pluja o neu. En dies feiners o de festa. La raó inicial d’aital acció era la recerca i investigació que feia sobre la guerra civil i la postguerra. Això em va fer no solament entrar a tots els ajuntaments i consultar els seus arxius i tot el que feia referència als períodes que investigava, sinó també palpar i sentir propera la consciència de la gent, poder penetrar en el racó més profund dels seus sentiments. Posteriorment, raons culturals, professionals, socials o familiars m’han permès anar veient com el país ha anat evolucionant. En la immediata Generalitat democràtica dels anys 80 i, de forma molt notòria, a principis dels 90 tot es va anar alentint. Malgrat tot, el progrés material, la millora de ciutats i pobles i de les infraestructures en general ha estat indiscutible fins al present. A poc a poc, amb traïdoria, nocturnitat i a plena llum del de dia, hom pot veure, si no és ignorant, viu a sou d’altri, sent autoodi o té pa a l’ull, com econòmicament ens van ofegant i retallant les possibilitats de donar resposta a les necessitats de la Catalunya del segle XXI. Un país que depassa els 7,5 milions d’habitants.

Falla, des d’aleshores, la presència vital del país profund sobre la vida diària, quotidiana del conjunt de Catalunya. Un gran pas va ser la creació dels consells comarcals. Van permetre la consolidació política de persones que sense aquests consells mai haurien sortit de, com a molt, ser polítics en l’àmbit de l’administració municipal. Més criticats per ignorància de la seva gestió i responsabilitats des del món urbà i el metropolità barceloní que per la seva gestió. En general, bona, correcta. A més a més, van donar sortida a la veritable identitat, a la que molt catalans senten més a prop. Segur que tenen limitacions generades pel poc pressupost i pel temor de no ser un contrapès a alcaldies de les capitals comarcals, cosa que ha succeït, però que en la major part del territori han fet una feina que explica que el model comarcal sigui copiat per algunes comunitats autònomes.

Les comarques són un graó de gestió lluny de l’artificial adscripció provincial –un insult a la història i realitat del país–, i molt creiem que són el pas previ per enterrar d’una vegada les diputacions. Entitats al servei dels municipis, amb un funcionament poc transparent i pactes polítics incomprensibles que aixequen tota mena de sospites. En una suposada democràcia de més de 30 anys, organismes amb molts de diners sense elecció directa dels seus dirigents fan venir ganes d’aixecar les catifes per veure què s’hi amaga a sota.

L’esperança es diposità en les vegueries, que en l’Estatut del 2006 es restableixen com a divisió territorial amb personalitat jurídica pròpia i amb dues funcions: el govern intermunicipal de cooperació local i l’organització dels serveis de la Generalitat. És a dir, gestió propera i identitat. La vegueria fou una institució del Principat de Catalunya que durà des del segle XII fins al XVIII, quan van ser substituïdes per corregiments arran del Decret Borbó de Nova Planta del 1716. I ara resulta que altra vegada aigua al vi. D’una banda se’ns diu, per boca d’un conseller que no és el que ha dut a terme tota la negociació, Jordi Ausàs, que és un projecte que no està prou madur. La gent lliure de tot pacte polític, davant una afirmació tan surrealista després de mesos i mesos de tramitació, veu ben què passa: als partit de, més o menys, dependència espanyola –PP i PSC– no els surten els números a l’hora de sumar vots i poder.

Les vegueries, ho expliquen de forma precisa els homes i dones que reclamen la Vegueria del Penedès (comarques de l’Alt Penedès, l’Anoia, el Baix Penedès i el Garraf), són la sortida natural i humana en l’àmbit territorial a la millora de la cohesió social; la conservació i l’augment dels recursos i del patrimoni cultural, econòmic i ecològic; és una fita més, necessària de totes totes, en l’equilibri territorial i la participació dels ciutadans en la gestió democràtica. La Catalunya de demà s’ha de perfilar avui des de tot arreu. Ara, per damunt de sectaris interessos partidistes i de ridícules rivalitats locals –la de Tarragona i Reus fa riure–, passa per les vegueries.