Finançament: en el cas del no-acord

El temps s’esgota i crei­xen els sig­nes que fan pre­sa­giar un estiu calent a la política cata­lana i espa­nyola. El con­flicte sobre el finançament con­ti­nua després de gai­rebé un any de retards, incom­pli­ments i ajor­na­ments per part de l’Estat; i les últi­mes xifres de la minis­tra d’Eco­no­mia encara estan molt lluny de les que la Gene­ra­li­tat cata­lana con­si­dera el mínim sufi­ci­ent per com­plir el que esti­pula l’Esta­tut refe­ren­dat pels ciu­ta­dans. Sobre l’Esta­tut, a més, encara plana el perill d’una sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal que el reta­lli i deixi Cata­lu­nya sense marge de mani­o­bra.

El 15 de juliol, exac­ta­ment d’aquí un mes, és la data límit fixada pel govern de Madrid per con­vo­car les comu­ni­tats autònomes de règim comú –és a dir, les que no gau­dei­xen d’un con­cert econòmic espe­cial, com Euskadi o Navarra– a fir­mar un acord sobre finançament. Si, final­ment, hi ha un acord, ni que sigui in extre­mis, i compta amb el suport català, les pers­pec­ti­ves d’esta­bi­li­tat del govern soci­a­lista de Madrid i del tri­par­tit que governa a Cata­lu­nya millo­ra­ran. Si no hi ha acord, és pos­si­ble que es pro­du­eixi un tren­ca­ment dels paràmetres polítics que faci ine­vi­ta­ble la con­vo­catòria d’elec­ci­ons anti­ci­pa­des a Espa­nya –on el govern soci­a­lista podria caure– i també a Cata­lu­nya –on una ree­dició del tri­par­tit no esta­ria, ni de bon tros, garan­tida.

En tot aquest entre­llat de pos­si­bi­li­tats i ris­cos, la reso­lució satis­factòria del finançament és cab­dal, però també ho és l’acti­tud dels par­tits cata­lans, espe­ci­al­ment del PSC, que es veurà obli­gat a recon­si­de­rar el seu lli­gam amb el PSOE en cas que Cata­lu­nya s’hagi d’empas­sar un finançament inac­cep­ta­ble. Com a mem­bre hegemònic del tri­par­tit i com­po­nent essen­cial de la supe­ri­o­ri­tat soci­a­lista en vots a l’Estat espa­nyol, el PSC es pot veure obli­gat a deter­mi­nar si les seves pri­o­ri­tats són a Cata­lu­nya o si pesa més la dependència orgànica del seu germà gran esta­tal. És una decisió difícil i necessària, que es pot fer encara més urgent si hi afe­gim els efec­tes de la crisi econòmica i la falta de con­fiança de la població en la classe política i en el sis­tema.