Els comptes pendents del Prat

És possible que mitja Espanya esclati avui en un castís pero de qué se quejan éstos catalanes quan Zapatero, Montilla i Carod-Rovira apareguin al Telediario fent el brindis inaugural de la T1 de l’aeroport del Prat. La xifra de 14.500 milions d’euros de dèficit fiscal reconegut pel Ministerio de Economía y Hacienda; el retard acumulat per una obra projectada el 1994 governant el PSOE, que va rebre un impuls forçat pels pactes Aznar-Pujol el 1996 i que finalment inaugurarà el senyor ZP amb molts mesos de retard; el fet que hagin estat empresaris catalans –Spanair– els que han hagut d’omplir les instal·lacions de la nova terminal després de l’espantada progressiva d’Iberia en favor de la T4 de Barajas; o que el tren i el metro encara no hagin arribat a la nova terminal; que l’exministra de Foment Magdalena Álvarez alimentés una insòlita rebel·lió d’alts funcionaris per frenar el traspàs de la gestió a la Generalitat en plena negociació de l’Estatut; o que el futur transoceànic de l’aeroport sigui encara un bell projecte, suposo que no deixen de ser queixes en el memorial de greuges d’estos catalanes que nunca están contentos.

Doncs mirin, no. Ens sembla molt bé que s’obri la T1, només faltaria. Però passa que ningú ens ha regalat res i són molts els comptes (i els vols) pendents. Els polítics d’aquí, embrancats en una curiosa competició per reclamar la paternitat de la criatura, a diferència dels toreros, farien bé de recordar a Zapatero aquella obligació de complir la paraula donada que, diu ell, és la base de la política. L’Estatut no va trencar el centralisme aeroportuari d’Aena –exemple gairebé únic a Europa, tret del cas de Romania– i el més calent continua a l’aigüera. Però tot és possible amb la voluntat política que el senyor ZP invoca quan li convé. Ens falta la gestió i el hub. I Madrid ja en té un, com Sevilla va tenir el seu AVE 15 anys abans que Barcelona. I Maleni ja no hi treballa, al ministeri.