Cruyff.CAT

Parlar de la selecció catalana de futbol és trempar amb una aspiració nacional compartida per milions de catalans, però també és emprenyar-se per la sensació que no parem de donar-nos cops de cap contra un mur, el nostre mur de les lamentacions nacionals particular. El nostre primer problema, doncs, com sempre, és Espanya. I el segon, FIFAs, UEFAs i el desconeixement/incomprensió internacionals de la nostra voluntat de ser i de jugar.

Partint d'aquesta base, em nego a convertir en un problema més la designació de Johan Cruyff com a nou seleccionador català. Ja sé que uns no el suporten, altres pensen que és un vividor, molts li critiquem que no tingui la mínima sensibilitat per parlar català, i tots estem d'acord que no és un patriota. Enhorabona. Enroquem-nos, doncs. Mantinguem-nos purs i immòbils en la cultura del no.

O no. O rebel·lem-nos un cop més i busquem una manera d'avançar, malgrat totes les cadenes que ens lliguen de mans i peus. No diem que el partit de costellada està molt suat? No hem vist que ni som capaços d'ampliar el ventall de presències de la nostra selecció ni tampoc no ens hi ajuda ningú?

El seleccionador català de futbol no és el Conseguidor, ni el salvador de la pàtria. No ens arreglarà el problema. Però la rellevància futbolística i mediàtica de Johan Cruyff aporta avantatges innegables. És un al·licient extra per als jugadors seleccionables, és un bany de prestigi de cara als rivals, són un munt de contactes al futbol internacional, és un plus de credibilitat i de publicitat mundial respecte a l'existència de la selecció de Catalunya i de la seva voluntat irrenunciable d'existir en el món sovint molest –diguem-ho tot– de les seleccions.

Per tant, benvingut a la causa, senyor Cruyff. Ja li avanço que no cal que em canti Els segadors. I si decideix fer algun esforç amb el català, tingui per segur que jo i molts més l'hi agrairem.