Parlem de Ciutadans, que encara hi som a temps (2a part)

Hones­ta­ment, quan a mitja set­mana vaig publi­car l'arti­cle Par­lem de Ciu­ta­dans, que encara hi som a temps, no tenia la més mínima intenció de publi­car-ne una segona part, però hi ha dos fets que m'han dut a escriure-la.

El pri­mer fet és el tomb que ha pres la crisi de Ciu­ta­dans, amb els dos dipu­tats crítics, els senyors José Domingo i Anto­nio Robles que, de cop i volta, han fet sumes i s'han ado­nat que tenen prou poder per aga­far la pae­lla pel mànec i han fet un pas inau­dit en política, almenys, si no m'equi­voco, pel que fa al Par­la­ment de Cata­lu­nya. S'han ado­nat que dos són més que un i que són majo­ria en un grup de tres i que per tant tenen dret a pren­dre el con­trol del Grup Mixt. No sé si d'això no en podem dir un cop d'estat, però podem dir que almenys l'Albert Rivera s'ho ha pres així. Veu­rem què hi diu la Mesa del Par­la­ment, però la decisió d'eri­gir-se en pre­si­dent i por­ta­veu del grup i arra­co­nar Rivera m'ha sem­blat bri­llant en aquests temps que cor­ren. El sen­tit de l'humor és l'últim que s'ha de per­dre, sí senyor.

El segon fet és una frase que vaig incloure al meu ante­rior comen­tari: "Al cap­da­vall eren dels nos­tres, del sec­tor crític, però dels nos­tres". Ho vaig dir en aquell moment i ho rei­tero ara, encara que no agradi: Ciu­ta­dans, per molt que a molta gent li sem­bli estrany o para­do­xal, és un par­tit polític nas­cut a Cata­lu­nya for­mat per cata­lans i votat per cata­lans amb clara vocació d'esde­ve­nir refe­rent polític de l'anti­na­ci­o­na­lisme perifèric a tot Espa­nya que ha fra­cas­sat en el seu intent de crear pri­mer la sucur­sal per després cons­ti­tuir la seu cen­tral. Podem cele­brar la seva pro­pera des­a­pa­rició, però també ens ho hauríem de fer mirar, perquè els que vin­dran, ja saben, seran molt pit­jors i perquè no es pot ser tan xim­ple de creure que, si mai som inde­pen­dents, no hau­rem de con­viure amb par­tits com aquest.