La llei electoral haurà d’esperar

Hi ha coses que per molt que es comencin a fer amb bona voluntat ja es veu que no sortiran bé. La reforma de la llei electoral n’és una. Calia ser molt optimista per creure de debò que en traurien l’aigua clara a temps per aplicar-la a la primera oportunitat, i encara menys quan tot el neguit per tirar-la endavant els va arribar de cop com a resposta al cas Pretòria. Finalment, ha passat el que havia de passar, que ho deixen estar per a millor ocasió.

El gran escull amb què tard o d’hora s’havien de trobar els partits polítics era el de decidir quina mena de circumscripció caldria aplicar en un futur i, esclar, aquí no hi ha consens possible quan es pretén legislar amb una mà mentre l’altra fa números amb la calculadora.

Entre el principi una persona un vot, i una sola circumscripció i la ponderació del territori amb districtes asimètrics, hi ha tot un debat, però és obvi que la circumscripció única és més igualitària que qualsevol altra opció que atorgui més poder a uns votants que a uns altres. Aquest ha de ser el punt de partida en tot tipus d’eleccions –també les europees–, però com que sempre hi haurà qui corri el risc d’empitjorar, mai no s’aprovarà.

I al final resultarà que la millor llei electoral possible és la que ja tenim. Trenta anys d’història l’avalen.