El Prat es mereix una mobilització

Una proposta esbojarrada dels directius d’una aerolínia suggeria que els passatgers viatgin drets –amb un sistema de subjecció adient– en els vols de curta distància. Una altra apuntava al cobrament de la utilització dels lavabos dintre dels aparells. No és casualitat que les dues idees tinguin un mateix origen: Ryanair. La companyia irlandesa amb el director general més estrafolari del sector, Michael O’Leary, basa la seva viabilitat econòmica en les subvencions públiques (amagades sota el paraigua d’ajudes a la promoció turística, per evitar multes de les autoritats de la competència) i en l’estalvi de costos a ultrança. Entre una cosa i l’altra, aconsegueix rebentar preus i fer-se una quota de mercat a base d’expulsar altres operadors del negoci. És un model de low cost extrem –arriba fins i tot a fer caminar els passatgers per les pistes per no haver de pagar els autobusos o els fínguers– que tan sols atreu un determinat turisme de baix poder adquisitiu sense aportar el valor afegit que qualsevol autoritat aspira per al seu territori.

L’ambició d’O’Leary posa ara el punt de mira en l’aeroport del Prat. El seu important volum de passatgers i el fet que Iberia l’hagi pràcticament abandonat són al·licients que Ryanair no vol deixar escapar per fer-s’hi un espai important, possiblement en detriment de Reus i Girona. El que no ha calculat l’intrèpid directiu és la capacitat de mobilització de la societat catalana en defensa de la seva instal·lació aeroportuària de referència. Ja fa més d’un any que la societat civil congregada a l’IESE es va mobilitzar perquè el Prat fos un hub capaç de tenir vols intercontinentals.

D’aquell acte multitudinari en va sortir mesos després la iniciativa d’un grup d’empresaris catalans de comprar Spanair i convertir-la a mitjà termini en l’aerolínia que necessita el país. Ara les intencions de Ryanair d’entrar al Prat demanen a crits una nova mobilització social per refermar el compromís per un aeroport fort i competitiu que sigui capaç d’arrossegar l’economia catalana. El model que ens interessa és aquell que faci possible situar el Prat en el mapa mundial dels negocis, no pas del turisme de motxilla.