La vaga de cinemes

Dilluns hi ha convocada vaga de cinemes (sí, no la fan en cap de setmana, no fos cas que perdessin algun caleró). Protesten perquè els catalans aquests dels nassos pretenen veure pel·lícules en la seva llengua, cosa que –naturalment– destruiria mil milions de llocs de treball (o més) i abocaria al tancament uns cent milions de sales (o més).

Des d’aquesta humil columna haig de dir als senyors pantalla que estic amb ells. Home, és que ja n’hi ha prou de tanta pel·lícula en català. Avui mateix, si jo vull anar a veure una pel·lícula en català tindré problemes..., però per no trobar-me’n una que ja m’assalti a la taquilla dient-me: “Vine, vine, que sóc una còpia en català”.
Comprovem-ho. Oficialment, a casa nostra hi ha 797 pantalles. Segons la cartellera del nostre diari, l’oferta del 28 de gener del 2010 consisteix en vuit sales amb la multitudinària Nico, el rei que somniava volar, i una sala amb les no menys esperades Allà on viuen els monstres, Petit indi, Hollywood contra Franco, Cineclub, Bullying i La grandeza de vivir (VOSE/C). Total: de 797 sales, 14 passen pel·lícules en català. Oi que ara entén afirmacions dels senyors gremi com: “En 4 anys hem perdut 25 milions d’euros” o bé “Si la llei entra en vigor, no tindrem pel·lícules i en un mes no quedarà cap sala oberta”? No, no, la gent no ha deixat d’anar al cinema perquè les sales siguin als afores de les ciutats, per la pudor ofensiva a crispeta, pels sorolls que provoca haver convertit les sales en immensos menjadors, per la brutícia general o per la greixositat de les ulleres 3D. No, no, la culpa és del català.

Ah, per cert, els avions disposen d’uns auriculars amb els quals pots escoltar la pel·lícula per la pista d’àudio que et rota. Als cinemes, sobretot, no poséssim pas en marxa aquest sistema. A veure si resolem el problema i ja no tindrem ningú a qui culpar de la pròpia incompetència.