Articles

Catalunya triomfant

D'AVUI.cat

Treu-li el vernís a la fusta i et queda la fusta. Munta una selecció nacional i treu-li els títols (o la possibilitat d'assolir-los) i et queda la selecció. I el seu ideari, el seu significat profund, la seva raó de ser i la seva escala de valors. Es pot dignificar el Barça amb Unicef a la samarreta o es pot dignificar la selecció catalana amb el vincle amb projectes socials. En últim terme, ser o no ser reconegut oficialment per poder competir en tornejos és circumstancial. Si dignifiques el que fas seràs digne, i si els veïns et reconeixen o no, en el fons, és decisió seva i no afecta la teva dignitat. Malgrat el greuge comparatiu, malgrat la frustració, malgrat la incomprensió, en últim terme el que compta és la imatge que la selecció té d'ella mateixa, com es comporta i en quins paràmetres accepta existir, manifestar-se i, en últim terme, omplir-se de significat i de sentit.

La Federació Catalana de Futbol
ha provat de dignificar la selecció nacional per activa i per passiva, sempre amb el regust agra de la frustració per sentir-se marginada de les competicions oficials. Fa un any va jugar contra Colòmbia al Camp Nou (hi van anar 29.300 espectadors; en el partit del Barça amb la Cultural Leonesa n'hi va haver 26.322). En un món, el que vivim, tutelat per les xifres, aquella xifra fou depriment (malgrat la victòria, una nova prova de que el resultadisme és boira per als curts de vista). Quantificar la dignitat és incórrer en un error greu. La selecció catalana necessitat primer de l'autoconvenciment i de l'assumpció d'un ideari i un significat profund, i més endavant ja podrà entrar a remenar les xifres per treure'n les conclusions escaients. Però abans, abans de xifres, abans de comparar-se, ha d'agradar-se, ha d'estar convençuda de què és, i viure com una discriminació molesta però no com una amenaça existencial la no admissió, de moment, en les competicions oficials.

La contractació de Johan Cruyff com a seleccionador nacional de Catalunya és una notícia autoafirmativa. En l'època de xifres que vivim, els noms tenen tant o més pes que les estadístiques (el personalisme s'està imposant). Cruyff és un nom. Un nom i una Fundació. Però sobretot Cruyff és una concepció del futbol, una declaració de principis i una elecció. Ara que el Barça de Guardiola està culminant les eleccions preses en el club blaugrana en l'etapa de Cruyff com a entrenador (i ara que fins i tot, quina paradoxa després d'anys de "casta", "raza" y "furia la selecció espanyola beu d'aquest estil de joc que ara sembla una evidència però que en el seu dia -com totes les coses no-primàries- va ser una elecció), l'assumpció per part de la selecció catalana d'aquest ideari futbolístic és una declaració de principis lloable, sí, però sobretot necessària. Si el que es pretén és crear adhesions i simpaties, tant el Barça com la selecció catalana sembla que han entès que més enllà de la justícia dels despatxos n'hi ha una altra, la moral, que està per sobre de les decisions pactades en sobretaules cobrades a preu de dieta d'or.

Una institució que fa el gest d'autoafirmació que ha fet la Federació Catalana de Futbol vinculant-lo a projectes socials s'està omplint de dignitat i significat, que és el que cal perquè les persones, lliurement, sense pressions atàviques, escullin sentir-s'hi identificades amb un projecte, una selecció, un col·lectiu o un país, més enllà del que diguin les dades del registre civil o del padró.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.