Condició de víctima

No importa que ho siguin d’un atemp­tat ter­ro­rista, d’un acci­dent aeri o d’una catàstrofe natu­ral: l’impor­tant és que siguin vícti­mes, pre­fe­rent­ment d’algun atzar letal, mas­siu i –per des­comp­tat– espec­ta­cu­lar. Allò més impor­tant, allò fona­men­tal, és que ofe­rei­xin el mate­rial que els mit­jans –molt espe­ci­al­ment la tele­visió– neces­si­ten per cons­truir els seus grans dra­mes en sèrie, els quals pre­sen­ten un ingre­di­ent inex­cu­sa­ble a la seva base argu­men­tal: els efec­tes de la tragèdia sobre les vides peti­tes i anònimes de ciu­ta­dans que són com vostè, esti­mat espec­ta­dor. Alguns par­la­rien de catarsi; d’altres, de des­ver­go­nyi­ment car­ro­nyer.

En el cas de l’acci­dent d’Spa­nair a Bara­jas, el moment més àlgid de pate­tisme tele­vi­siu el va pro­ta­go­nit­zar –a pesar seu i, cal supo­sar, sense ni tan sols ado­nar-se’n– un senyor ano­me­nat Javier Núñez. Aquest home es tro­bava con­cen­trat a Madrid amb la resta de fami­li­ars de les vícti­mes de la catàstrofe, on ell hi havia per­dut dos fills, una nora i un nét: tot un lle­pa­dits per a repor­ters àvids, no diré de què. De sobte, el senyor Núñez va ser com­pren­si­ble­ment pres per un abscés de ràbia i va començar a cri­dar que els enga­nya­ven, que no hi havia manera de rebre notícies cer­tes dels seus morts i que els polítics en tenien la culpa, fos del que fos.

Es trac­tava, natu­ral­ment, d’un atac de des­es­pe­ració: aquell home sabia que la seva vida havia estat esfon­drada de cop, d’una forma arbitrària i irre­ver­si­ble, i aque­lla era la seva forma de revol­tar-se con­tra l’hor­ror i con­tra l’inac­cep­ta­ble. El senyor Núñez i la seva ira exi­gien, òbvi­a­ment, inti­mi­tat i res­pecte: en lloc d’això, les càmeres i els micròfons el van envol­tar en qüestió de segons. El bur­xa­ven, li recla­ma­ven que s’esplaiés, li dema­na­ven detalls i espe­ci­fi­ca­ci­ons. Enmig de la con­fusió, el senyor Núñez només encer­tava a repe­tir desor­de­na­da­ment les seves invec­ti­ves con­tra els polítics, con­tra la com­pa­nyia o con­tra qui fos, unes invec­ti­ves que en rea­li­tat només eren l’expressió d’un dolor que ell mateix era incapaç de mesu­rar. Al final de la seqüència, una dona s’enduia el senyor Núñez esti­rant-lo per un braç, men­tre algu­nes càmeres insis­tien a per­se­guir-lo. L’endemà, algun diari encara va gosar titu­lar: Los fami­li­a­res de las vícti­mas denun­cian engaños, com si el lament d’aquell home des­tros­sat equi­valgués a un comu­ni­cat ofi­cial. A con­ti­nu­ació, natu­ral­ment, la ine­vi­ta­ble col·lecció de fòssils ver­bals refe­rents a la neces­si­tat de donar suport i soli­da­ri­tat als fami­li­ars de les vícti­mes, i d’acom­pa­nyar-los en el dol.

En el manual de pràcti­ques de bona part dels mit­jans actu­als, un màxim d’hor­ror com­porta un màxim d’eficàcia comu­ni­ca­tiva, de manera que la dosi­fi­cació de la infor­mació –com en les bones novel·les o les bones pel·lícules– adqui­reix també una importància cab­dal: vegeu el dego­teig diari de notícies, totes elles de fia­bi­li­tat més que dub­tosa, sobre les pre­sump­tes cau­ses del sinis­tre. Després hi ha un ele­ment que ja he apun­tat més amunt, però que val la pena de remar­car: no n’hi ha prou de ser víctima d’algun espant; cal, a més, que la fata­li­tat recai­gui sobre un grup, com més nombrós millor. Són més vícti­mes els morts en un acci­dent d’avi­ació que els que moren en un acci­dent de car­re­tera? No es tracta ara de dis­cu­tir una vegada més quin mitjà de trans­port és més o menys inse­gur, sinó de cons­ta­tar que, men­tre els morts en car­re­tera ja fa molt de temps que for­men part d’una maca­bra idea de la nor­ma­li­tat, les vícti­mes de l’avi­ació pro­por­ci­o­nen una quan­ti­tat extra­or­dinària d’al·lici­ents: la visu­a­lit­zació de la catàstrofe (els morts es poden comp­tar per dese­nes, i gai­rebé sem­pre superen el cen­te­nar, hum), cos­sos cal­ci­nats, pro­ves d’ADN, expres­si­ons de dol col·lec­tiu, decla­ra­ci­ons de polítics (que no sem­pre acon­se­guei­xen dis­si­mu­lar les ganes de donar la culpa del des­as­tre al govern), i, en resum, un filó esplèndid de mate­rial dramàtic per explo­tar.

Que gira, com és neces­sari en tota tragèdia ben con­tada, entorn d’un pro­ta­go­nista, és a dir la víctima. El peri­o­disme i la política del nos­tre temps, i a con­ti­nu­ació la soci­e­tat sen­cera, han des­co­bert en la con­dició de víctima una nova forma de san­ti­fi­cació: aquí hi ha una víctima, anem-hi tots amb flors i arre­mo­li­nem-nos al seu vol­tant per tal d’expiar algu­nes de les nos­tres pors. La víctima, al cap i a la fi, és la con­tra­fi­gura o el revers d’un altre ideal creat per les soci­e­tats del benes­tar: el del ciu­tadà per­fec­ta­ment segur, exempt de tot mal, a qui mai res de dolent –ni tan sols la mort, aquesta incòmoda rèmora dels temps antics– li ha d’afec­tar. De d’aquesta estra­nya con­cepció de l’existència, la víctima apa­reix com la garan­tia d’una hipòcrita redempció: si aquest ha patit el des­as­tre, jo ja no l’hauré de patir; les seves excla­ma­ci­ons, les seves blasfèmies con­tra el destí i els seus esga­rips de dolor són els que jo ja no hauré de pro­fe­rir. El rao­na­ment és absurd, però con­so­la­dor: alleu­jats per la con­tem­plació en directe del pati­ment d’uns altres, espe­rem el dia en què asso­lim l’Abso­luta Segu­re­tat de ser lliu­res de qual­se­vol mal, amén.