Articles
Hiroshima 8:15am
El fals demòcrata
Avui fa 62 anys que Hiroshima va patir la deflagració de la primera bomba atòmica llançada sobre una zona poblada. Com cada any, la ciutat nipona commemora l'efemèride al Parc de la Pau annexa a l'edifici que va quedar dempeus i que s'ha convertit en símbol de la lluita per la eliminació d'armes atòmiques.
El Parc de la Pau és un espai commovedor. Malgrat la profusió de missatges pacifistes i de gestos voluntariosos, la culminació emocional d'aquest espai és contundent i gens tramposa emocionalment. Pocs llocs de la Terra gaudeixen del privilegi nefast de ser epicentres de la follia humana, i com a tal Hiroshima transmet un patiment universal cap al qual les persones amb capacitat empàtica no poden evitar sentir-se abatudes i alhora commocionades.
És al Parc de la Pau on els sentiments se sublimen en l'empatia absoluta. És una sensació similar a la que es viu quan es visita un camp d'extermini nazi, una tristesa íntima i desolada que et fan sentir que trepitges un terreny carregat de dolor i patiment, un terreny on l'espècie humana ha fet petjades grotesques i humaníssimes per igual. El millor i el pitjor, l'heroïcitat anònima de la supervivència i la barbàrie de la follia provocada per l'alienació tossuda i animal.
Hiroshima és a 1.000 quilòmetres de Tòquio i s'hi pot arribar en tren bala. El shinkansen és ràpid, silenciós i còmode, tant que quan s'atura a Hiroshima costa acceptar que ets en una ciutat tan connotada, tan sacsejada i traumatitzada. El recorregut que separa l'estació del tren de l'A Bomb Dome, es pot fer caminant vint-i-cinc minuts per carrer principal de la ciutat, lleig i modern, o en el tramvia. Tota aquesta zona té un màxim de 60 anys de vida, perquè forma part del radi de més de 2,5 quilòmetres que la bomba va arrasar. La radiació, la temperatura extrema i la detonació van ser una tripleta destructiva implacable. El passeig a peu o en tramvia és incòmode, i és sorprenent quan, de cop i volta et trobes davant de l'edifici amb la cúpula, sentir el pes de la història als nassos, de cop i volta, sense preàmbuls.
Quan hi vagi ser, al juny, gairebé no hi havia gent. Érem potser deu persones donant voltes al perímetre de l'edifici, fent fotos, en silenci, amb respecte. Hi havia un equip de televisió parlant amb un home gran que devia explicar els seus records. És esgarrifós pensar que hi ha supervivents que fa 60 anys que conviuen amb el record del que van viure. Molt a prop de l'edifici, el camp de baseball de Hiroshima. Al costat, el riu. Més enllà, el pont que duu al Parc de la Pau. Tot emmarcat en un espai històric que va bullir sobtadament el 6 d'agost del 1945, a un quart de nou del matí, quan Little Boy, la bomba llançada des de l'Enola Gay, va esclatar uns 600 metres sobre de la zona per provocar una deflagració atòmica sense precedents.
Els Estats Units van escollir Hiroshima entre una dotzena de zones urbanes candidates a estrenar els efectes de la primera bomba atòmica de la Història. La clau per atorgar-li una primícia tan tràgica va ser que era la única ciutat important nipona que encara no havia patit cap bombardeig durant la Segons Guerra Mundial, la qual cosa la convertia en lloc idoni per calcular l'efecte devastador de la bomba atòmica sobre una urbs, que encara era una incògnita. Per tant, es pot afirmar sense por a equivocar-se que Hiroshima va la ciutat nipona important que va rebre menys impactes de bombes enemigues. Només una i que va esclatar a 600 metres d'alçada. Amb, però, conseqüències macabres.
Una visita al Museu del Parc de la Pau serveix per fer-se una idea de fins a quin punt l'infern va visitar Hiroshima aquell matí del 1945. Tot viatge al Japó hauria de reservar un dia per treure cap a Hiroshima i connectar amb un dels epicentres de la Humanitat, un espai carregat de significat, empatia i memòria històrica.
El Parc de la Pau és un espai commovedor. Malgrat la profusió de missatges pacifistes i de gestos voluntariosos, la culminació emocional d'aquest espai és contundent i gens tramposa emocionalment. Pocs llocs de la Terra gaudeixen del privilegi nefast de ser epicentres de la follia humana, i com a tal Hiroshima transmet un patiment universal cap al qual les persones amb capacitat empàtica no poden evitar sentir-se abatudes i alhora commocionades.
És al Parc de la Pau on els sentiments se sublimen en l'empatia absoluta. És una sensació similar a la que es viu quan es visita un camp d'extermini nazi, una tristesa íntima i desolada que et fan sentir que trepitges un terreny carregat de dolor i patiment, un terreny on l'espècie humana ha fet petjades grotesques i humaníssimes per igual. El millor i el pitjor, l'heroïcitat anònima de la supervivència i la barbàrie de la follia provocada per l'alienació tossuda i animal.
Hiroshima és a 1.000 quilòmetres de Tòquio i s'hi pot arribar en tren bala. El shinkansen és ràpid, silenciós i còmode, tant que quan s'atura a Hiroshima costa acceptar que ets en una ciutat tan connotada, tan sacsejada i traumatitzada. El recorregut que separa l'estació del tren de l'A Bomb Dome, es pot fer caminant vint-i-cinc minuts per carrer principal de la ciutat, lleig i modern, o en el tramvia. Tota aquesta zona té un màxim de 60 anys de vida, perquè forma part del radi de més de 2,5 quilòmetres que la bomba va arrasar. La radiació, la temperatura extrema i la detonació van ser una tripleta destructiva implacable. El passeig a peu o en tramvia és incòmode, i és sorprenent quan, de cop i volta et trobes davant de l'edifici amb la cúpula, sentir el pes de la història als nassos, de cop i volta, sense preàmbuls.
Quan hi vagi ser, al juny, gairebé no hi havia gent. Érem potser deu persones donant voltes al perímetre de l'edifici, fent fotos, en silenci, amb respecte. Hi havia un equip de televisió parlant amb un home gran que devia explicar els seus records. És esgarrifós pensar que hi ha supervivents que fa 60 anys que conviuen amb el record del que van viure. Molt a prop de l'edifici, el camp de baseball de Hiroshima. Al costat, el riu. Més enllà, el pont que duu al Parc de la Pau. Tot emmarcat en un espai històric que va bullir sobtadament el 6 d'agost del 1945, a un quart de nou del matí, quan Little Boy, la bomba llançada des de l'Enola Gay, va esclatar uns 600 metres sobre de la zona per provocar una deflagració atòmica sense precedents.
Els Estats Units van escollir Hiroshima entre una dotzena de zones urbanes candidates a estrenar els efectes de la primera bomba atòmica de la Història. La clau per atorgar-li una primícia tan tràgica va ser que era la única ciutat important nipona que encara no havia patit cap bombardeig durant la Segons Guerra Mundial, la qual cosa la convertia en lloc idoni per calcular l'efecte devastador de la bomba atòmica sobre una urbs, que encara era una incògnita. Per tant, es pot afirmar sense por a equivocar-se que Hiroshima va la ciutat nipona important que va rebre menys impactes de bombes enemigues. Només una i que va esclatar a 600 metres d'alçada. Amb, però, conseqüències macabres.
Una visita al Museu del Parc de la Pau serveix per fer-se una idea de fins a quin punt l'infern va visitar Hiroshima aquell matí del 1945. Tot viatge al Japó hauria de reservar un dia per treure cap a Hiroshima i connectar amb un dels epicentres de la Humanitat, un espai carregat de significat, empatia i memòria històrica.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.