Els uns i els altres
Dos Negroni
E-Cristians, l’agrupació que dirigeix amb mà ferma el meu admirat Josep Miró i Ardèvol, va fer una crida als seus fidels simpatitzants per recaptar fons. Volen contraatacar (de manera pacífica) aquesta campanya dels ateus catalans (copiada dels ateus britànics). Com ja deuen haver vist, han col·locat un anunci als autobusos que fa: “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida”. La qüestió demostra dues coses. Que els ateus no estan segurs que Déu no existeixi, per això ens parlen de la probabilitat, i que els cristians han comès el pecat de l’enveja, per això es copien la campanya.
Una servidora és apòstata. Vaig renunciar a formar part de l’Església un dia que m’avorria. Però no m’he fet mai amb els ateus organitzats, perquè em semblen tan pesats com els catòlics organitzats. Però tot i ser apòstata no entenc la campanya. Això de “deixa de preocupar-te i sigues feliç” em costa de creure. Justament, jo trobo que ser ateu –parlo per experiència– provoca una gran infelicitat. Però si creure en Déu és fantàstic. Com a mínim et pots arribar a pensar que si et quedes sense feina per culpa de la crisi, és perquè Déu ho ha disposat així. Quan he patit desgràcies a la vida (la mort de la mare, per exemple) hauria donat el que fos per tenir fe i poder creure en la resurrecció de la carn.
Si m’hagués pogut creure aquell capellà dient “ella us escolta..” hauria sentit un gran consol. Sigues feliç? Ser feliç és ser cristià. Jo veig en Miró i Ardèvol molt feliç. Fins i tot quan va als programes de la ràdio a ser vexat. Ell sembla que s’emprenyi, però jo diria que ho disfruta. És una impressió personal, des del més gran respecte que em pot oferir aquest home, que ja, quan treballava a la Generalitat, va dur les seleccions catalanes tan lluny com va ser possible. És a dir, a la cantonada.