Sarkozy: on va, triomfa?

Què té Sarkozy que, allà on va, tri­omfa? Com és que, de les situ­a­ci­ons més difícils, sem­bla sor­tir-ne no tan sols indemne sinó, fins i tot, enfor­tit? La fórmula secreta de Sarkozy per gua­nyar sem­pre no exis­teix. O, si l’ha escrita en algun lloc, la deu tenir paten­tada o guar­dada amb pany i for­re­llat. I, en qual­se­vol cas, s’ha de veure si aquesta fórmula no té efec­tes secun­da­ris.

Als Estats Units, per exem­ple, Sarkozy s’ha gua­nyat la con­fiança no només del pre­si­dent Bush -que dei­xarà el càrrec en poc més d’un any- sinó que ha sabut crear com­pli­ci­tats a tots els des­pat­xos de poder de Was­hing­ton. No era una tasca fàcil, ja que durant els anys de Jac­ques Chi­rac s’havien superat els límits històrics d’ani­mad­versió cap a tot allò que fes tuf de francès. Però queda, ara, per con­fir­mar si el preu per una rebuda d’Estat d’aquesta nivell -com no es recor­dava a Was­hing­ton per a un pre­si­dent francès- res­pon a la pro­mesa de Sarkozy d’inte­grar França a l’estruc­tura mili­tar de l’OTAN. Des que el gene­ral De Gau­lle va aban­do­nar el pinyol de l’Aliança Atlàntica el 1966, França ha par­ti­ci­pat en les seves ope­ra­ci­ons, però ha blo­que­jat tant com ha pogut els movi­ments d’expansió d’una estruc­tura que con­si­dera un fre al desen­vo­lu­pa­ment d’una futura força mili­tar euro­pea. Per ser més amics dels nord-ame­ri­cans, serà capaç Sarkozy de posar a prova una de les bases més pro­fun­des del naci­o­na­lisme francès dels últims 50 anys? Serà capaç de des­men­tir De Gau­lle el que es declara avui encar­nació del “gau­llisme”?

Un altre capítol d’èxit imme­diat: el Txad. La pre­sen­tació pública de l’alli­be­ra­ment dels ostat­ges ha estat fruit de la pressió diplomàtica, basada en un pas­sat de sumissió colo­nial i la presència en l’actu­a­li­tat d’un miler de sol­dats fran­ce­sos en ter­ri­tori txadià. Però el ressò mediàtic del pri­mer alli­be­ra­ment coarta ara la trans­ferència dels sis fran­ce­sos que que­den al Txad, res­pon­sa­bles -aquests sí- de l’Arca de Zoé. Li cos­tarà a Idriss Deby jus­ti­fi­car la marxa dels detin­guts davant d’una població com la txa­di­ana, que ha tor­nat a sen­tir-se bur­lada per la metròpoli euro­pea. Un difícil etzu­cac diplomàtic.

Però, a més dels fronts inter­na­ci­o­nals que ha dei­xat oberts la set­mana que ara acaba, Sarkozy en tindrà de nous a par­tir de demà mateix. Dos anys jus­tos després de les pro­tes­tes de les ban­lieu, els ajun­ta­ments de les conur­ba­ci­ons afec­ta­des tenen pre­vis­tos actes en recor­da­tori d’aque­lla onada d’alda­rulls. Segons ells, els motius de la crema de cot­xes mas­siva de 2005 con­ti­nuen ple­na­ment vigents. I per aquesta set­mana que entra, també, hi ha pre­vis­tes noves mani­fes­ta­ci­ons pel pla de reforma del sis­tema de jubi­la­ci­ons. La “tar­dor calenta” que li pro­me­tien els sin­di­cats. Aquesta serà la veri­ta­ble prova per a Sarkozy. Aquí haurà de demos­trar si la seva fórmula secreta fun­ci­ona. I haurà de com­pro­var que els seus remeis imme­di­ats no tin­guin efec­tes secun­da­ris.