Un dia en un país normal

Un divendres qualsevol en un país normal pot començar amb l'esmorzar d'un grup de periodistes amb el comissari europeu d'Energia, el letó i poliglot Andris Piebalgs. És a Barcelona en una visita a la hiperactiva representació catalana de la Comissió Europea, que genera un moviment digne de la capital d'un país normal. I, amb tota normalitat, en la trobada s'utilitza l'anglès i, per a la traducció simultània i la documentació que es lliura als reporters, el català, la llengua del país.

Després, el divendres, variable com la primavera, es torna un dia qualsevol en un país en vies de normalització: se sap que els responsables de YouTube estudien incloure el català entre les seves llengües instrumentals i es confirma que el català es podrà emprar per adreçar-se al Tribunal de Justícia Europeu.

Cap d'aquestes portes cap a la normalitat s'ha obert per casualitat. Ho ha fet l'esforç i la persistència de la societat catalana, que s'ha escolat per totes les escletxes possibles, especialment per les institucionals i les cibernètiques. No és el moment de rendir-se, que és el que sembla que estigui passant quan surts d'una d'aquestes bombolles i poses els peus al carrer.