Kosovo per uns dies

S’ha dit gairebé tot sobre Kosovo. Als uns la declaració d’independència d’aquest nou Estat europeu –una mica de respecte, doncs, que un Estat encara és un Estat– els ha obert el cel, i als altres, l’infern. No cal dir què se li ha obert al cronista. En les pàgines interiors d’aquest benvolgut paper d’estrassa hi trobaran opinions solvents, emocionants, vehements... Molt bé. Allò que no s’acaba d’entendre en tot aquest serial –que, com qualsevol altre, durarà només un dia si les coses van com han d’anar– és per què a Espanya tanta gent proclama que Catalunya no és Kosovo. Ja ho sabíem.

Aquí, les castanyes ens les mengem calentes i no tenim un atur del 50 per cent. Si no ho som, per què n’hi ha a Espanya tants que no deixen d’insistir-hi? Potser volen que els sentim dins i potser volen que els sentin a fora. Amb els de dins, haurien de deixar-ho córrer. Els que creuen que la llibertat és possible continuaran creient-ho malgrat tots els brams de tonyina ferida i totes les amenaces parasèrbies. Sense que calgui ser kosovars, volen ser tan lliures com ells. Pel que fa als de fora, no cal que s’hi encaparrin tant.

És obvi que a Rússia i els seus satèl·lits no els ha agradat gens aquesta història. Perquè Sèrbia és eslava i Kosovo no. I perquè no estan per a bromes. A l’entorn de l’antiga metròpoli de l’eximperi soviètic hi ha una pila de repúbliques que esperen la seva oportunitat. Rússia pressionarà tant com pugui per impedir el reconeixement internacional del nou Estat. Només cal pensar per un moment què passaria a Txetxènia si els txetxens poguessin votar amb les mínimes garanties. Com que Rússia ja tiba amb força, Espanya hauria d’estar-se’n. No veuen que a fora no hi pinten res?