La síndrome Hereu

Quan un polític s'ha de justificar continuament, malament rai. El que està passant a Barcelona amb l'alcalde Hereu és tot un exemple de manual. És el que bé podríem anomenar la síndrome Hereu. L'alcalde barceloní es veu obligat a gastar ingents dosis d'energia a defensar continuament les seves opcions electorals. És cert que els pronòstics no li són gaire favorables. Però també ho és que a l'altre costat de la plaça Sant Jaume el cap de files del seu partit no ho té ni de bon tros millor i ningú li discuteix al president Montilla el seu lideratge i opció a la reelecció. Potser després de les eleccions serà diferent. Però primer caldrà esperar els resultats perquè vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo, com fan alguns, és mal consell per a qualsevol polític. L'infern de l'oposició n'és ple, de polítics que van tenir com a estratègia política el conte de la lletera. Però en tot cas el futur de Montilla es veurà després del 28-N. Abans puc ben assegurar que malgrat alguna baixada de l'autobús com la del conseller Castells, a can PSC hi haurà un front comú absolut per mirar de capgirar el que molts auguren inevitable, el desastre socialista. Ni jo, ni ningú pot saber el resultat final, però el que sí els puc dir és que l'única manera de tombar les tràgiques enquestes per als socialistes d'aquí al 28-N és la pinya que preveig en el combat per la Generalitat. Per què en canvi els socialistes han decidit no fer-ho a la casa gran de la capital catalana? És tot un enigma. Per què ningú rema en la mateixa direcció provoca perplexitat. Potser s'ho plantejaran després del 28-N. Però segurament serà massa tard. El maig estarà a tocar i llavors potser només quedarà una incògnita. Però serà si les municipals també coincidiran amb un partit del Barça, el de la final de la Champions. Tot i que també en això primer s'hauran de guanyar els partits.