7.470

Ahir es va fer públic que un de cada sis cata­lans viu en risc de pobresa. En la memòria que deta­lla aques­tes dades es mane­gen con­cep­tes que són de difícil defi­nició. Es parla de vida digna, d’exclusió, de risc. Què és un pobre no és pas una cosa fàcil de saber. O què és una vida digna.

La mesura uti­lit­zada per a tota la UE per conèixer el risc de ser pobre con­sis­teix a cal­cu­lar la mit­jana dels ingres­sos dis­po­ni­bles d’una població; tot aquell que quedi per sota del 60% d’aquesta mit­jana se suposa que està en situ­ació de risc. Igno­rant que es pot ser ric i cobrar poc, aquest llin­dar a Cata­lu­nya és de 7.470 euros l’any. 622 al mes. Jo no faig estadísti­ques, ni sóc un euro­buròcrata, conec molta gent que gua­nya si fa no fa això i no és pas pobre, ni viu en situ­ació de risc, ni té una vida poc digna. No té luxes, ni és ric, però menja cada dia, dorm calent, té cul­tura, té garan­tida l’edu­cació dels fills i la salut i etc.

La seva situ­ació és millo­ra­ble, però seria bo que aques­tes dades no ser­vis­sin per pren­dre’ns el pèl. L’excepció, com sem­pre, són les vídues, que viuen amb molt menys. Però, a més, cal­cu­lant-ho així, és pràcti­ca­ment impos­si­ble aca­bar amb la pobresa si no és que cobrem tots el mateix. Si tots els que estan per sobre de la mit­jana cobres­sin 30 vega­des menys, les dades dirien que hi ha menys pobres a Cata­lu­nya, però evi­dent­ment el país seria més pobre; en canvi, si tots cobréssim 1.000 vega­des més, les dades dirien que hi ha els matei­xos pobres que ara. La dada pri­o­ritza la igual­tat més que la riquesa. No seria la pri­mera vegada que en nom de la igual­tat econòmica s’empo­breix un país. Seria bo que aques­tes dades no ser­vis­sin per pren­dre’ns el pèl.