Articles

el govern actua perquè admet que

el sistema de pensions està qüestionat a mitjà termini

La mètrica de les pensions

Aquest dilluns pas­sat el cap de govern de l'Estat espa­nyol ha fet decla­ració ferma del seu com­promís inequívoc de refor­mar les pen­si­ons sense més dilació. Es reco­neix així un pro­blema cone­gut i a con­veniència igno­rat: que les vari­a­ci­ons demogràfiques i del mer­cat de tre­ball qüesti­o­nen a deu o quinze anys la solvència del sis­tema. Tenim com és sabut un sis­tema de repar­ti­ment pel qual les pen­si­ons dels jubi­lats es finan­cen amb les cotit­za­ci­ons dels ocu­pats. Es tracta així d'una mena de deute implícit que l'Estat assu­meix quan es com­pro­met, a canvi que els cotit­zants paguin als pas­sius d'avui, a fer que uns altres actius paguin demà les seves pen­si­ons. Alguns ana­lis­tes han exa­ge­rat en el pas­sat la mag­ni­tud del pro­blema de manera simètrica a alguns altres que han negat la seva gra­ve­tat. Però ara ja no hi pot haver dub­tes rao­na­bles sobre l'assumpte donat que els que hau­rien d'haver nas­cut i tro­bat bones fei­nes per fer front a les cotit­za­ci­ons futu­res no ho han fet, tal com resulta de l'obser­vació del que ha estat la taxa de fecun­di­tat, men­tre que els que van néixer amb el baby boom espa­nyol són ja a les por­tes de dema­nar que es com­pleixi la pro­mesa que se'ls va fer quan cotit­za­ven en el pas­sat a compte de la seva jubi­lació.

Hi ha coses que son més o menys opi­na­bles, més o menys polièdri­ques. La mètrica de les pen­si­ons no ho és. Més aviat és con­tun­dent. Si hom vol man­te­nir una relació cons­tant entre des­pesa en pen­si­ons i la renda del país, qual­se­vol vari­ació iden­ti­fi­ca­ble en la ràtio de dependència (el pes dels majors de 65 anys res­pecte dels que tenen entre setze i sei­xanta cinc) només es pot com­pen­sar amb una taxa d'ocu­pació de la població activa més ele­vada (incre­ment del tre­ball), una reducció del nom­bre de pen­si­o­nis­tes res­pecte de tots aquells que aspi­ren a ser-ho, o amb una dis­mi­nució de la pensió mit­jana res­pecte de la pro­duc­ti­vi­tat mit­jana de l'eco­no­mia. O una com­bi­nació dels tres fac­tors, és clar. Noteu que població activa mul­ti­pli­cada per ocu­pació, i mul­ti­pli­cat tot per la pro­duc­ti­vi­tat és la renda del país. I la pensió mit­jana pel nombr de pen­si­o­nis­tes és la des­pesa en pen­si­ons. La resta es can­cel·la. Sim­ple aritmètica.

Es tracta, doncs, de faves comp­ta­des. Sense incer­tesa ja sobre la vari­ació de la relació de dependència, vista la mag­ni­tud del canvi demogràfic en els pro­pers deu o quinze anys, ben segur que caldrà ajus­tar els altres tres fac­tors de manera com­bi­nada. En pri­mer lloc, la taxa d'ocu­pació, que va créixer bas­tant amb la incor­po­ració de la dona al mer­cat de tre­ball, neces­si­tarà millo­rar fins i tot per sobre dels nivells que teníem abans de la recessió. Fiem-ho doncs a un bon com­por­ta­ment de futur del mer­cat de tre­ball? Res segur el dia d'avui. El segon fac­tor reque­reix refer les con­di­ci­ons de qui té dret a jubi­lar-se d'entre els poten­ci­als jubi­la­bles. Aquí s'obser­ven pro­pos­tes polítiques que poden por­tar que ens jubi­lem més tard. Final­ment, l'Estat pot fer (per llei) que les pen­si­ons mit­ja­nes crei­xin rela­ti­va­ment menys que la pro­duc­ti­vi­tat mit­jana de l'eco­no­mia, evi­tant la inde­xació o allar­gant el període d'anys cotit­zats a con­veniència per a aque­lla fina­li­tat.

Abans de seguir enda­vant algú pot qüesti­o­nar l'objec­tiu de man­te­nir la relació des­pesa en pen­si­ons/PIB. No seré jo qui dis­cu­teixi això, essent com és un assumpte polític i no tècnic, tant vin­cu­lat a aug­ments de la pressió fis­cal gene­ral (con­nec­tant impos­tos al seu finançament) com a la puja de cotit­za­ci­ons (gra­vant la mateixa cre­ació d'ocu­pació en favor del capi­tal). Pot­ser els nos­tres par­la­men­ta­ris accep­ta­ran algun punt addi­ci­o­nal per sobre de la xifra del nou i escaig actual, però difícil­ment, crec, al ritme de crei­xe­ment de la taxa de dependència, que molt pro­ba­ble­ment doblarà. També es pot al·legar que en el pas­sat aquesta mena de pre­dicció ha estat errònia, i que l'entrada d'immi­grants resol el pro­blema. Això és un dis­ba­rat de qui con­fon l'aug­ment de tre­so­re­ria de la caixa de l'Estat (quan la con­jun­tura és bona recap­tem més i incre­men­tem la des­pesa) amb la de l'asse­gu­ra­ment: més ingres­sos avui son drets meri­tats (des­pe­ses) demà, que s'han de apro­vi­si­o­nar mínima­ment. A més, en la mesura que aug­menti el rea­gru­pa­ment fami­liar, les ràtios bai­xes de pas­sius res­pecte dels immi­grants ocu­pats es nor­ma­lit­za­ran. Per altra banda, la seva pro­duc­ti­vi­tat es situa per sota de la mit­jana, cosa que fa per ingres­sos infe­ri­ors. A més, els drets de les dones que avui cotit­zen mar­ca­ran un nom­bre més gran de pen­si­o­nis­tes sim­ple­ment pel fet que la seva espe­rança de vida a la jubi­lació és més alta que la mit­jana. Final­ment, algú pot dir que no cal que es faci res en cap dels sen­tits cor­rec­tors ante­ri­ors, ja que, pot­ser comp­tant per­fils de per­so­nes i no la seva sim­ple quan­tia, des­co­brim que la pro­duc­ti­vi­tat mit­jana futura de l'eco­no­mia serà tan ele­vada que uns pocs que tre­ba­llin, amb el que cotit­zin dels seus sala­ris, ens podran man­te­nir a tots. Tant de bo. Però res no apunta que aquest sigui el cas espa­nyol, que manté pro­duc­ti­vi­tats que gai­rebé no superen el mig punt deci­mal de crei­xe­ment a l'any en els dar­rers quinze anys. Mol­tes coses hau­rien de pas­sar perquè això no fos cert i ens estalviéssim l'ajust. De manera que ja fa bé Zapa­tero d'aga­far el brau per les banyes. O que, anant a la seva, eco­no­mies més pro­duc­ti­ves com la basca rei­vin­di­quin segu­re­tat social pròpia.

En el con­text ante­rior, el retard de la jubi­lació té tots els números de ser la mesura uti­lit­zada, ja que, com a alter­na­tiva, l'impacte equi­li­bra­dor de reduc­ci­ons rela­ti­ves de les pen­si­ons mit­ja­nes repre­sen­ten poc i tenen efecte només a llarg ter­mini. Però la pro­posta no hau­ria de ser al meu enten­dre aug­men­tar l'edat de jubi­lació per a tot­hom posem per cas a sei­xanta-set anys, sinó esta­blir una regla de pro­ce­di­ment. Per exem­ple, que tot tre­ba­lla­dor que porti qua­ranta-cinc anys com a població activa, amb uns mínims de cotit­zació, es pugui jubi­lar amb el 100% de la pensió. Com que l'espe­rança de vida té gra­di­ent social, qui li ha tocat tre­ba­llar dels
15 als 60, voluntària­ment ha de poder jubi­lar-se. De fet, l'esmen­tat és un per­fil d'una espe­rança de vida a la jubi­lació infe­rior a qui ha entrat, posem, amb
25 anys i s'hau­ria de jubi­lar, d'acord amb la regla, als 70. El pro­ce­di­ment per­met que s'apro­ximi l'espe­rança de vida post­ju­bi­lació d'ambdós, evi­tant que les llar­gues cotit­za­ci­ons dels pri­mers finan­cin les actu­als pre­ju­bi­la­ci­ons dels segons. I és un pro­ce­di­ment més just que el retard indis­cri­mi­nat de l'edat de jubi­lació.

Final­ment, cal ajus­tar pen­si­ons mit­ja­nes amb sala­ris (pro­duc­ti­vi­tat) mit­jans. No es tracta de nou de pre­de­ter­mi­nar una xifra sinó de fixar un cri­teri. Per exem­ple, que es man­tin­gui una certa pro­porció entre els sala­ris nets d'impos­tos i pres­ta­ci­ons defi­ni­des per als actius, i les pen­si­ons netes (també monetàries i en espècie) dels pas­sius. De manera que, a les bones, si aug­mentés molt la pro­duc­ti­vi­tat, els pen­si­o­nis­tes fos­sin partícips també d'aquest guany, i que quan es produís un xoc demogràfic com l'actual no l'hagues­sin de fer front en
exclu­siva els nous cotit­zants. Joves que per pri­mera vegada poden aca­bar tenint una expec­ta­tiva de benes­tar al llarg
de la seva vida infe­rior a la dels seus pre­de­ces­sors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.