Humans sense drets

Tres episodis de la història universal de la infàmia. S'atribueix al general Weyler, que comandava les forces espanyoles en la guerra contra els separatistes cubans a les darreries del XIX, la invenció dels camps de concentració en la seva forma moderna. Ja a les guerres napoleòniques n'havien existit, restringits a presoners de guerra, però Weyler va ampliar-ne el concepte. A l'exèrcit francès que combatia contra uns altres independentistes, en aquest cas algerians, i en la dècada dels anys 50 del segle XX, se li atribueix la invenció de les desaparicions, una tàctica que després va ser tan practicada per les dictadures sud-americanes dels anys 70 i 80, assessorades per experts francesos. En allò que el president Bush va anomenar “la guerra global contra el terrorisme”, ja en aquest segle, hem vist l'aplicació del segrest sistemàtic. Una persona detinguda en un carrer de Milà, per ordre d'aneu a saber qui, podia acabar a Guantánamo –o a llocs encara molt pitjors– i estar allà indefinidament, a les mans dels seus raptors que en feien el que volien, sense que es formulessin càrrecs contra ell i sense saber quan en sortiria, privat de llibertat i dels drets més elementals. Un segrest a la vista del món sencer. S'ha pretès que la guerra global contra el terrorisme justifica aquestes actuacions extrajudicials, igual com la guerra contra els cubans justificava els camps de concentració o la rebel·lia dels algerians i dels comunistes argentins es presentava com un motiu per justificar les desaparicions. S'ha de remarcar que tot això són pràctiques que han aplicat i apliquen estats constituïts, no pas grups terroristes ni mafiosos. No, això ho fan, amb poca o gens discreció, estats constituïts, que signen convenis internacionals, declaracions i tot el que vulgueu. Amnistia Internacional ha denunciat aquesta setmana que a l'Iraq hi ha 30.000 persones en aquesta condició de segrestats. 30.000. Els nord-americans els han transferit a la nova administració iraquiana que se n'ha fet càrrec. Dret internacional? Drets humans? Tot és sarcasme.