Formigues a la farina

Eren a la cuina. La televisió sonava a tot drap, els nens cridaven i el seu home estava absent, amb el cap en un altre planeta. Feia cinc minuts que ella estava en silenci. El va estripar amb un crit. Més que un crit, va ser un esgarip, el que va sortir de la part més baixa de l'estómac. Va passar pel cor i va sortir glaçant el vapor embafador que s'esvaïa. El fil de veu que va emetre després va tenir un efecte devastador combinat amb el gavadal de decibels previ: «Sortiu, si us plau.» Dos segons més tard estava sola. Desparava la taula amb el pilot automàtic posat, buscant l'alliberament narcotitzant provocat per la rutina, quan una corrua de formigues que es passejaven per la pica la van fer aterrar. Anaven l'una darrere l'altra. Asseguda a la cadira, va resseguir la filera buscant el punt de partida de la peregrinació. Tots els indicis conduïen a l'armari on hi havia la farina. Va matar les que va poder, va buidar els prestatges i va comprovar si, a més del de la farina, també els pots de pasta n'estaven afectats. Després de ruixar la zona amb insecticida, encara faltava recollir la cuina. Va perdre la noció del temps. Quan va sortir, els nens i el seu home dormien. Els petits, al llit, i ell, al sofà, amb el televisor encès. El va apagar, i se'l va mirar una estona. Li hauria agradat parlar, però no el va voler despertar. No valia la pena. Tampoc aquella nit, l'hauria entesa. Just abans d'adormir-se es va preguntar si les formigues criden, i si és així, com deuen fer-ho. De matinada, es va despertar amarada de suor per culpa d'un malson: un grapat de formigues, xisclant, li sortien de la boca i es dirigien cap a les orelles del seu marit, trencant una substància viscosa que les recobria. A trenc d'alba el va despertar i li va dir: «Hem de parlar.»