Formigues a la farina

Eren a la cuina. La tele­visió sonava a tot drap, els nens cri­da­ven i el seu home estava absent, amb el cap en un altre pla­neta. Feia cinc minuts que ella estava en silenci. El va estri­par amb un crit. Més que un crit, va ser un esga­rip, el que va sor­tir de la part més baixa de l'estómac. Va pas­sar pel cor i va sor­tir glaçant el vapor emba­fa­dor que s'esvaïa. El fil de veu que va eme­tre després va tenir un efecte devas­ta­dor com­bi­nat amb el gava­dal de deci­bels previ: «Sor­tiu, si us plau.» Dos segons més tard estava sola. Des­pa­rava la taula amb el pilot automàtic posat, bus­cant l'alli­be­ra­ment nar­co­tit­zant pro­vo­cat per la rutina, quan una cor­rua de for­mi­gues que es pas­se­ja­ven per la pica la van fer ater­rar. Ana­ven l'una dar­rere l'altra. Asse­guda a la cadira, va res­se­guir la filera bus­cant el punt de par­tida de la pere­gri­nació. Tots els indi­cis conduïen a l'armari on hi havia la farina. Va matar les que va poder, va bui­dar els pres­tat­ges i va com­pro­var si, a més del de la farina, també els pots de pasta n'esta­ven afec­tats. Després de rui­xar la zona amb insec­ti­cida, encara fal­tava reco­llir la cuina. Va per­dre la noció del temps. Quan va sor­tir, els nens i el seu home dor­mien. Els petits, al llit, i ell, al sofà, amb el tele­vi­sor encès. El va apa­gar, i se'l va mirar una estona. Li hau­ria agra­dat par­lar, però no el va voler des­per­tar. No valia la pena. Tam­poc aque­lla nit, l'hau­ria entesa. Just abans d'ador­mir-se es va pre­gun­tar si les for­mi­gues cri­den, i si és així, com deuen fer-ho. De mati­nada, es va des­per­tar ama­rada de suor per culpa d'un mal­son: un gra­pat de for­mi­gues, xis­clant, li sor­tien de la boca i es diri­gien cap a les ore­lles del seu marit, tren­cant una substància vis­cosa que les reco­bria. A trenc d'alba el va des­per­tar i li va dir: «Hem de par­lar.»