L'arrelament dels milionaris

Els dia­ris espor­tius publi­quen que el fut­bo­lista David Villa “mani­festa una volun­tat incon­tes­ta­ble d'arre­lar a Bar­ce­lona”. I per demos­trar aquesta afir­mació, han apor­tat una prova cru­cial: el juga­dor asturià ha com­prat un àtic de 500 m² a la part alta de Bar­ce­lona. Els detalls no s'han fet espe­rar: l'àtic val 6,5 mili­ons d'euros i té una pis­cina inte­rior cli­ma­tit­zada.

A través de sis­te­mes argu­men­tals com aquest, el clas­sisme es reforça com a lògica invi­si­ble del pen­sa­ment. Villa mani­festa una volun­tat infran­gi­ble d'arre­lar a Bar­ce­lona perquè s'ha com­prat un àtic de 500 m². Qual­se­vol per­sona amb apa­ra­dor social (model, can­tant, polític, espor­tista, intel·lec­tual...) sap que és molt impor­tant fer públi­ques esce­ni­fi­ca­ci­ons de “soli­da­ri­tat” (per molt obs­ce­nes que puguin ser des d'un punt de vista moral).

De manera recur­rent els jut­ges ava­luen el risc de fugida d'un impu­tat basant-se en el patri­moni de la per­sona: de tal manera que si l'impu­tat té un patri­moni alt, s'acos­tuma a inter­pre­tar que el risc de fugida és mínim o nul. El rere­fons d'aquesta lògica de pen­sa­ment és diàfan: només la riquesa ens arrela soci­al­ment. Només la neces­si­tat de con­ser­var el patri­moni ens con­ce­deix la gràcia de la volun­tat de con­tri­buir amb la llei. Villa vol arre­lar a Bar­ce­lona. ¡Fora com­ple­xes teo­ries sociològiques!: l'arre­la­ment és igual a un àtic de luxe que en qual­se­vol ins­tant podria ser mer­ca­de­ria sol­vent en un vec­tor molt con­cret del mer­cat immo­bi­li­ari.

Així doncs, també cal ima­gi­nar que aquell indi­gent que fa anys que viu a l'aero­port del Prat sense sor­tir-ne mai i que defensa amb ungles i dents el seu pre­cari ter­ri­tori a sota d'una escala mecànica, només està “fent temps”, habita un compàs d'espera entre el res i el no-res, entre el des­ar­re­la­ment i una perpètua fugida immòbil.