Esquerres de tot color

En un exercici francament impressionant de superació de si mateix, Zapatero va anar a la molt prestigiosa Universitat de Columbia i va explicar a la bona gent que va tenir el coratge d'anar a escoltar-lo que abaixar els impostos és d'esquerres però apujar-los també, segons les circumstàncies. El pensament econòmic del president espanyol és d'una senzillesa que desarma: si hi ha bonança econòmica (ni que sigui només aparent) i les arques públiques estan raonablement plenes, és el moment d'abaixar els impostos i quedar com un senyor amb el populatxo. Si hi ha crisi i els comptes de l'estat no surten, doncs s'apugen i llestos: al cap i a la fi, i com deia l'eslògan, Hisenda som tots. En qualsevol cas, tant una cosa com l'altra són indistintament d'esquerres, a condició que les dugui a terme l'executiu espanyol.

A la conferència també hi era present el premi Nobel d'economia Joseph E. Stiglitz: no ha transcendit quina opinió li van merèixer els plantejaments de Zapatero, però és probable que lamentés tenir orelles per haver de sentir coses com aquesta.

En qualsevol cas, el fascinant Zapatero es troba cada vegada més a prop de Bettino Craxi, quan se li va preguntar què era per ell el socialisme i va respondre allò de “socialisme és el que fem els socialistes”. És clar que això Craxi ho va dir abans d'haver de sortir d'Itàlia per cames, fugint de la justícia. Tampoc no som lluny del clàssic de Groucho Marx: “Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres”. És una cita molt suada, ja ho sé, però és que el cinisme de Zapatero supera la imaginació de qualsevol humorista.

Uns altres que també tenen un problema amb la definició del que és i no és d'esquerres són els dos sindicats espanyols majoritaris. Què és més d'esquerres, es pregunten ansiosos, uns serveis mínims que permetin al personal cobrir les seves necessitats bàsiques o els piquets dubtosament informatius que precisament es dediquen a impedir-ho? És d'esquerres convocar una vaga general quan governa el PSOE? I si la vaga té una incidència mínima (posem entre un trenta i un quaranta per cent), amb quina cara d'esquerres allargaran la mà per embutxacar-se els voluminosos ajuts governamentals que permeten la subsistència dels sindicats en qüestió? Vet aquí els interrogants ontològics als quals s'enfronten aquests dies les criatures anomenades Cándido Méndez i Ignacio Fernández Toxo.

Temps confusos i difícils, en què ni tan sols les forces vives de les esquerres hispàniques encerten a concretar què és ser d'esquerres i fer coses d'esquerres. Ser o no ser, vet aquí el dilema. Quan fins i tot María Dolores de Cospedal ha clamat que el PP és el partit dels treballadors, ja es veu que el desordre és notori. Rajoy, líder de la progressia? Que baixin Lenin, Trotski i Mao i ho vegin.