Bolets, til·la, cargols, espàrgols

Si tingués un bosc, em bus­ca­ria un soci rus i hi faria una urba­nit­zació de luxe, amb camps de golf, llacs arti­fi­ci­als, pis­tes ame­ri­ca­nes i heli­ports.

Vaig tenir una tia –al cel sigui– que, quan ja tenia l'olla al foc, anava a bosc i, amb un salt, collia qua­tre bolets o un manat d'espàrgols, els jus­tos per a la men­jada. Com ella encara en que­den: sur­ten, cullen el que han de menes­ter i prou: “N'ha de que­dar per als qui vin­dran tot dar­rere”.

Tot dar­rere, havent dinat, s'embos­cava un veí que anava de nits. Era un tipus míser i avar que menava un 4L blau sense els seients del dar­rere. Tenia aquell Renault de segona mà amb matrícula de Bar­ce­lona sense lle­tra ple de cai­xes de fusta. Recordo el dia que va arri­bar amb les cai­xes ple­nes de rove­llons. Rove­llons, pine­tells i res més. Era tan gasiu com bon caçador de bolets, i va arri­bar a casa seva amb cin­quanta qui­los de rove­llons. I cap de cor­cat. No en solia ven­dre, i amb prou fei­nes no en rega­lava ni a la família. Els veïns al·luci­na­ven: els con­ge­la­ria per macos i gros­sos que fos­sin, perquè s'havia impo­sat aca­bar-se pri­mer els de l'any pas­sat que encara tenia al con­ge­la­dor.

Què n'hem de fer, d'aquest indi­vidu ominós? Caldrà posar límits als que obte­nen un ús lucra­tiu del bosc? Una taxa, una llicència? A Cata­lu­nya és com­pli­cat, entre altres coses perquè el 85% dels bos­cos del país són pri­vats. Què pas­sa­ria si poses­sin burots a tots els camins? S'arma­ria un sidral de cal Déu. Des de tots els mit­jans de comu­ni­cació de men­ta­li­tat urba­nita es cri­mi­na­lit­za­rien els pro­pi­e­ta­ris fores­tals. Mal­grat que aquests urba­ni­tes són capaços d'enten­dre que les plan­tes del seu jar­di­net són seves. Un urba­nita és aquell que quan com­pra una finca rural hi posa una tanca tot al vol­tant.

L'urba­nita entén que si algú entra al parc de la Ciu­ta­de­lla o al pati de la Cen­tral a collir deu cai­xes de taron­ges per fer-ne con­fi­tura l'han de mul­tar. O si s'enfila a tots els til·lers de la Ram­bla de Girona i s'endú cis­te­llats de flor de tei. Avui ningú no qüesti­ona que les orde­nan­ces muni­ci­pals pre­ve­gin san­ci­ons als actes incívics: a parcs i jar­dins, a l'arbrat o els béns públics. Plo­rem cada cop que un bosc es crema. Pla més plo­ren els pro­pi­e­ta­ris fores­tals, tips de dema­nar sen­si­bi­li­tat i polítiques acti­ves per poder fer ren­di­ble econòmica­ment el bosc i gua­nyar-s'hi la vida. Us ima­gi­neu una tanca al vol­tant de les Gavar­res i els guar­des bevent vodka?