DE SET EN SET
Espera
Mentre fulleja una revista atrotinada, que havia escollit del piló de revistes atrotinades dipositades sobre el sobre de vidre de la minúscula taula que hi havia en un costat de la saleta d'espera, va tenir una sensació de benestar. Definitivament, li agradava esperar. Era com una moratòria, una treva. Ell era més de vida contemplativa, maleïa haver de prendre decisions, el mortificava el ritme voraç que li imposava el dia a dia. Per això li agradaven les sales d'espera, i més si eren buides o amb poca gent. Normalment hi ha silenci i s'hi pot deixar la ment en blanc o reflexionar, l'hàbitat adequat perquè aflorin pensaments o idees. Llavors va recordar que l'entreteniment que el feia més feliç de petit era cronometrar quanta estona podia aguantar amb el nas el bastó del seu avi. Una vegada i una altra, durant hores i hores. Mentre hi rumiava va palpar-se el canell esquerre, on tenia el rellotge, es va incorporar i es va apropar al paraigua que havia deixat dins d'una galleda improvisada com a paraigüer. El va agafar i es va posar el mànec, de base plana, a la punta del nas. Tot seguit va prémer el boto del cronòmetre. Trenta segons més tard un altre pacient va obrir la porta i mirant-lo estranyat el va inquirir: “Vostè espera per al dentista, no?”. “Així és”, va respondre mentre continuava amb l'exercici de malabarisme. Al cap d'un minut va sentir el seu nom. “Escolti, em sembla que el criden”, li va dir l'al·lucinat company d'espera. “Passi vostè, ja pot passar, no pateixi que a mi no m'importa esperar. Digui-l'hi a l'infermer”, va respondre mentre, absort, movia el coll de costat a costat per mantenir el paraigua en equilibri.