Insolidaritat generacional

Des d'un punt de vista pressupostari, l'estat és com una immensa llar familiar. Quan no es tenen prou diners per fer despeses extraordinàries es demana un préstec. Per canviar el cotxe o per comprar un habitatge. L'estat en demana per fer obra pública o finançar altres inversions. Però és mal senyal que les famílies demanin préstecs per cobrir les seves despeses habituals –perquè no arriben a fi de mes–. Com tampoc convé que els estats s'endeutin per pagar la seva despesa corrent (salaris, manteniment d'instal·lacions, etc.). És dolent perquè això vol dir que, per viure normalment, sense fer cap extra, es gasta més del que s'ingressa.

Hi ha una diferència, però, entre les famílies i l'estat. Quan un particular demana un préstec, l'entitat que l'ha d'atorgar analitza si aquell senyor el podrà tornar. Els estats, en canvi, poden cancel·lar préstecs demanant-ne de nous. Allò que a la vida civil es diu fer una pilota. Com ho fan? Doncs emetent deute públic que la gent d'arreu del món compra. I per què aquesta gent, que no es refiaria d'un particular, sí que es refia d'un estat? Doncs perquè saben que, en cas que no tingui prou diners, aquest estat fabricarà moneda. Perquè l'estat posseeix la màquina d'imprimir bitllets.

Però aquest no és el cas que ens ocupa ara, perquè els estats de la zona euro, com Espanya, han emès, i emeten, deute i, per contra, no poden imprimir moneda. Una situació nova. Com que ara els estats de l'eurozona ja no controlen la màquina de fer bitllets, el que compta és la seva solvència econòmica i productiva. ¿Poden generar prou recursos per tornar els deutes? I d'aquí ha vingut la desconfiança amb determinats estats com ara els PIGS (Portugal, Ireland, Greece, Spain). Es refien d'Alemanya, de França, de Bèlgica... fins i tot d'Itàlia. Però dels PIGS...

I més enllà de la confiança que no mereixem per poder seguir endeutant-nos i mantenir aquesta pilota financera, es planteja un dilema moral. ¿Tenim dret a actuar com fins ara, passant als nostres fills els deutes generats per la nostra particular manera d'entendre l'estat del benestar? Quin tipus d'egoisme insolidari es aquest? Espanya porta molts anys vivint per sobre les seves possibilitats. En haver gastat supèrfluament més del que ingressàvem, ens hem hipotecat en excés, i hem passat el deute a les noves generacions.

És tenir molta barra fer-se el simpàtic parlotejant de “lo social” i de la solidaritat universal, quan no és un mateix qui ho ha de pagar. No tenim cap dret a hipotecar el futur dels nostres descendents mentre gandulegem i ens comportem com señoritos. Fa uns dies, a l'Econòmic de l'Avui, en Francesc Granell posava com a exemple de malbaratament de recursos els inútils centres municipals polivalents –centres que, per cert, a Alemanya no es poden permetre–. Aquest tipus de d'instal·lacions són el paradigma de la frivolitat. Pensar-se que es té dret a tot, i que un altre ho pagarà, constitueix una immoralitat.

Jo voldria poder-me mirar al mirall de la història d'una manera digna. Encara que ja no hi seré, de mi quedarà una cosa: el meu llegat. I no vull que aquest llegat s'hagi d'avergonyir quan les futures generacions, ofegades pels deutes de la nostra, passin comptes.