“Les ‘dietes miracle' fracassen per definició”

El per­cen­tatge s'ha tri­pli­cat en els últims vint anys. Podríem dir que més del 53% de la població té pro­ble­mes de pes i una cin­quena part d'aquest tant per cent pateix obe­si­tat. És a dir, un sobrepès supe­rior als 15 qui­los. L'Estat espa­nyol encapçala l'índex d'obe­si­tat infan­til a la Unió Euro­pea, i si mirem les dades de la població adulta, estem a punt d'atra­par la Gran Bre­ta­nya.

La indus­tri­a­lit­zació del men­jar, el fast food i el seden­ta­risme. Dels adults i dels nens, que ja no sur­ten a jugar a fut­bol i fan el par­tit a la con­sola.

El nos­tre per­fil de paci­ent té entre 25 i 45 anys, que és l'edat en què la imatge per­so­nal és més relle­vant. Però els per­cen­tat­ges més ele­vats d'obe­sos es con­cen­tra en les altres fran­ges. Abans era pre­do­mi­nant entre majors de 45 anys, però ara, per pri­mera vegada en la història, ens tro­bem més ado­les­cents amb pro­ble­mes d'hiper­tensió, tri­glicèrids o dia­be­tis. I ens podem aca­bar tro­bant amb una gene­ració amb menys espe­rança de vida que la dels seus pares.

No només això. Als anys noranta no hi havia pràcti­ca­ment cap pro­ducte per apri­mar-se i la solució pas­sava bàsica­ment per dis­se­nyar una dieta ade­quada. I no pas sal­vat­ja­des com les die­tes mira­cle de la pinya, del meló o del que sigui. Però ara, a més, hi ha molts pro­duc­tes –sobres, pas­ti­lles– que enre­den la gent amb l'eti­queta que aju­den a per­dre pes, la música mira­cu­losa que arros­sega els malalts com si es tractés del flau­tista d'Hamelín.

Un terç de la gent que té sobrepès no són cons­ci­ents que tenen una malal­tia, un tras­torn d'ali­men­tació, i cal un trac­ta­ment mèdic, perquè, si no, és fàcil aca­bar pit­jor: per­dre qui­los però aca­bar recu­pe­rant-ne molts més. Les die­tes mira­cle fra­cas­sen per defi­nició. En l'últim mig segle, cap medi­ca­ment s'ha demos­trat que ser­veixi per apri­mar, i tam­poc està pre­vist tro­bar-ne cap per a aquesta fina­li­tat en els pròxims 50 anys.

Depèn de cada cas, però a banda del dis­seny d'una dieta ade­quada, que et fa un nutri­ci­o­nista, pot cal­dre la feina d'un endocrí o fins i tot un psicòleg, perquè és impres­cin­di­ble can­viar d'hàbits. Cal esforç, perquè d'entrada tro­bem que tot­hom ve a per­dre pes i ningú, a ree­du­car-se. Però és qüestió de can­viar el xip.

Com a mínim, dos anys. Però nosal­tres apos­tem per dila­tar-lo fins als cinc anys. A més de per­dre els qui­los, després cal con­so­li­dar el nou esce­nari, ajus­tar la dieta a la neces­si­tat del paci­ent i afron­tar la fase de man­te­ni­ment per no recaure.

Pot­ser sí, però és que la soci­e­tat no per­cep que men­jar pot aca­bar esde­ve­nint un vici tan o més perillós que l'alco­hol o el tabac, encara que soci­al­ment esti­gui ben accep­tat. Tra­di­ci­o­nal­ment s'ha pen­sat que uns qui­los de més eren sinònim de bona salut, i això pot des­en­ca­de­nar que els pares incen­ti­vin els nens a men­jar més del compte. Amb els anys ens podem tro­bar amb per­so­nes engan­xa­des al men­jar.