Paisatge devastat

Cami­nar ahir pel cen­tre de Bar­ce­lona per­me­tia retra­tar l'impacte real de la con­vo­catòria de vaga entre els boti­guers i els cen­tres comer­ci­als. Més enllà de les divi­ses. A El Corte Inglés, com sol pas­sar, una dotació de mos­sos d'esqua­dra situ­ada en cada porta per­me­tia el fun­ci­o­na­ment d'un esta­bli­ment que no ha tan­cat mai i que sem­pre ha estat en l'ull sin­di­cal durant les jor­na­des de vaga. Però, més enllà dels clàssics, hi havia els altres. Boti­gues tan­ca­des pot­ser de grat. Boti­gues pru­dent­ment tan­ca­des, a mitja per­si­ana, per decla­rar-se soli­da­ris o dis­cre­pants segons el moment i l'opor­tu­ni­tat. Boti­gues tan­ca­des a la força i boti­gues sen­zi­lla­ment tan­ca­des. Enmig de l'ano­ma­lia es feia difícil des­triar aque­lles que, sen­zi­lla­ment, demà tam­poc no obri­ran, perquè van renun­ciar fa temps i ningú no accepta el traspàs del local. Hi ha un pai­satge devas­tat al cen­tre de les ciu­tats. Un saldo cadavèric d'aquells que s'han que­dat sense corda. Els que ja no paga­ran nous aug­ments d'impos­tos per sal­var el benes­tar pre­sump­ta­ment gene­ral.