Teologia i ciència

El nou lli­bre del físic Step­hen Hawking ha tin­gut la vir­tut de posar sobre la taula el vell con­tenciós entre teo­lo­gia i ciència. Aquests dies han apa­re­gut a la premsa diver­sos arti­cles sobre la qüestió. És real­ment una ciència, la teo­lo­gia? Ciència i teo­lo­gia estan con­dem­na­des a no enten­dre's?

Diria que no. L'entesa mútua és pos­si­ble, i en algun cas és una esplèndida rea­li­tat. Aquesta rea­li­tat, com tan­tes altres coses bones, la devem al Con­cili Vaticà II. Efec­ti­va­ment, a la cons­ti­tució Gau­dium et spes hi lle­gim: “L'Església té una neces­si­tat par­ti­cu­lar de l'ajuda d'aquells que, vivint al món, són experts en les diver­ses situ­a­ci­ons i dis­ci­pli­nes, tant si són cre­ients com no cre­ients” (GD 44). Mai, abans, s'havien pogut escol­tar unes parau­les tan explícites i sig­ni­fi­ca­ti­ves de l'Església. És una pena que la doc­trina d'aquest gran con­cili (l'únic que no ha pro­cla­mat cap dogma ni ha pro­fe­rit cap con­demna) no sigui sem­pre pre­sent en totes les acti­vi­tats de l'Església. No ha apa­re­gut ni un sol arti­cle, en l'àmbit ecle­sial, ni tam­poc a la premsa, que agra­eixi a Hawking les seves des­co­ber­tes i les seves apor­ta­ci­ons en un tema tan impor­tant com aquest, el de for­mació de l'uni­vers, que ha man­tin­gut tra­di­ci­o­nal­ment enfron­ta­des la ciència i la fe. En detri­ment de la fe, val a dir-ho.

Avui dia no té sen­tit des­qua­li­fi­car la ciència en nom de la teo­lo­gia, ja que la teo­lo­gia fa temps que ha desis­tit del seu pretès caràcter científic, i accepta humil­ment el seu caràcter “com­ple­men­tari” en relació amb la ciència, al mateix temps que va refer­mant la seva meto­do­lo­gia, cada vegada més rigo­rosa, més lògica i fins i tot més científica. D'altra banda, la feina del teòleg no és pròpia­ment científica, ni té com a prin­ci­pal objec­tiu la veri­tat empírica, sinó la veri­tat reve­lada, que pro­cura fer intel·ligi­ble als ulls del cre­ient, el qual, sovint, ten­deix a tan­car els ulls de la raó, amb la qual cosa esdevé massa crèdul, en lloc de cre­ient. De manera que jo no insis­ti­ria gaire en la gran­desa de la creença, ni mag­ni­fi­ca­ria l'àmbit de la trans­cendència, ja que tot això no ens ha por­tat enlloc. O més ben dit, ens ha por­tat al fona­men­ta­lisme religiós sem­pre. La idea, d'altra banda platònica, d'un món intel·ligi­ble única­ment als ulls de la fe, un món on les idees exis­ti­rien per si matei­xes i en el qual els grans valors (el bé, la bellesa, la justícia, la bon­dat, etcètera) serien –teòrica­ment– abso­luts, diria que ha que­dat obso­leta. Per culpa d'aquesta qui­mera, el món sen­si­ble ha sigut llar­ga­ment infra­va­lo­rat pel cre­ient, tal­ment com si fos una mala còpia del món abso­lut; i l'ésser con­tin­gent, una cari­ca­tura de l'ésser abso­lut; un ésser abso­lut, d'altra banda, sem­pre absent, sem­pre en una altra banda; sem­pre a l'altra riba, és a dir: en l'eter­ni­tat, del tot inas­se­qui­ble “en aquesta vall de llàgri­mes”. I tan­ma­teix, un cristià i un visi­o­nari com Joan Mara­gall es rebel·lava con­tra aquesta con­cepció “teològica”. Al Cant espi­ri­tual no té cap incon­ve­ni­ent a dir que “aquest món, sia com sia, tan divers, tan extens, tan tem­po­ral; aquesta terra amb tot el que s'hi cria, és ma pàtria, Senyor; i no podria ésser també una pàtria celes­tial?”

I tant que sí! Sobre­tot si les teo­ries de Hawking es con­fir­men. De manera que jo no diria, amb la rotun­di­tat amb què s'ha dit aquests dies, que la “pre­gunta sobre Déu trans­cen­deix els límits de la ciència i que, com a tal, no pot demos­trar la seva existència, ni tam­poc la seva ine­xistència”. És que tam­poc ho pretén. Ens toca a nosal­tres, els cre­ients, re-ubi­car el Déu cre­a­dor. Sota el guiatge dels teòlegs, això sí. Però no de tots; només d'aquells que estan de tor­nada dels tota­li­ta­ris­mes i de les veri­tats abso­lu­tes. Aquells que, com la Simone Weil, han sabut veure a temps que “Déu i totes les cri­a­tu­res és menys que Déu sol”. I diria que aquest Déu sol –el Déu que habita en el mis­teri– no queda afec­tat per les apor­ta­ci­ons de la ciència. Hi queda el Déu antro­pomòrfic de la Bíblia, el Déu versàtil, que té tan­tes cares com lli­bres l'Antic Tes­ta­ment. El Déu que conei­xem de manera analògica. El Déu dels teòlegs i del magis­teri eclesiàstic. Aquest Déu, cer­ta­ment, no està blin­dat a la ciència. Ni a l'her­menèutica. Al cap­da­vall, el Déu de la Bíblia i el Déu de l'Alcorà no dei­xen de ser, con ens recorda Harold Bloom, per­so­nat­ges lite­ra­ris. Ens agradi o no, els hem cone­gut gràcies als lli­bres. Igual que el cos­mos.