Els cops no es fan

Un dels objectius de la codificació de Fabra era reforçar al màxim la identitat de la llengua enfront del castellà. Però aquest objectiu, lloable i necessari, acaba sent nociu quan es porta tan lluny que els parlants deixen de reconeixe's en la llengua correcta. Reforçar la identitat no vol dir estrafer-la. I això és el que fan les utracorreccions: un intent sovint inconscient d'allunyar-nos del castellà que inventa la diferència i ens allunya també del que sempre havíem dit. En català, com en francès, els petons i les passes es fan, però els cops sempre els havíem donat o clavat. Hi ha alguna excepció, com en gairebé tot: “Fer un cop de cap” vol dir decidir-se i és també sinònim de casar-se. I sembla (jo no ho tinc viu) que “fer cop” vol dir impressionar, i “fer el cop”, fer una acció decisiva per vèncer o enriquir-se. Però el famós cabezazo del futbol és un cop de cap que es dóna. I l'ojeada és un cop d'ull que abans donàvem i ara, cada dia més, fem. Part de la culpa la té un castellà-català que defuig per sistema la traducció paral·lela. I per aquest camí podem acabar fent cops de puny. Ara, quan necessitem ajuda, ja trobem algú que ens fa un cop de mà. Jo ja ho he llegit en una exitosa revista de boca d'un jove cuiner català: “Els pares passaran d'aquí a un moment a fer-me un cop de mà”. I el que fa més angúnia és que ell potser va dir donar i algun editor ho va canviar convençut que així el feia parlar més bé.