Altea, Calp, Benidorm

Baixant per l'autopista del Mediterrani, passat València, s'observen a banda i banda turons, poblacions petites i paisatges gairebé immaculats que congracien l'espectador amb una visió romàntica del país. Uns quilòmetres més enllà, de nou a prop de la costa, el paisatge es transforma. Apareixen aquí i allà els escenaris dels titulars de premsa dels darrers anys. Grans cicatrius en forma d'urbanitzacions marquen les serralades costaneres. Urbanitzacions, unes encara a mig construir, les altres buides o en estat de quasi abandonament. Moltes d'elles comprades per petits i grans especuladors que entraren a formar part del miratge del creixement perpetu per enxampar-se els dits. En algunes d'aquestes urbanitzacions, m'expliquen, grups nombrosos de nacionalitat i pelatge ben diferent han pactat lloguers o compres com faria una gran superfície, a l'engròs i a preus rebentats.

Afortunadament, Altea, la nostra destinació, continua tenint l'encant que vaig descobrir quinze anys enrere. S'ha construït massivament, reconeixen els meus amfitrions, però el casc antic ha aguantat prou bé. Tot i així, la sobreoferta de pisos ha fet ensorrar els preus. Cap al Nord, des del balcó, veiem Calp i la nova filera de gratacels sobre el mar. Edificis imponents que acaben per fondre's amb la zona de xalets on, diuen, sis mesos a l'any hi viuen milionaris russos. Al Sud d'Altea, s'endevina Benidorm. Una de les ciutats més densament poblades. A l'esquerra del seu nucli antic s'aixeca la zona dels hotels, buits la major part de l'any. A la dreta, l'altre petita Manhattan on es concentren els apartaments turístics, igualment buits gairebé tot l'any.

Les dades del sector no són gaire encoratjadores. A l'Estat espanyol l'habitatge continua sobrevalorat un 17%. A dia d'avui, per a un 8% dels hipotecats, la seva hipoteca val més que la casa on viuen. Es calcula que a finals d'any hi haurà 500.000 hipoteques executades per impagament. Moment que coincidirà amb la fi de les desgravacions a la compra d'habitatge i amb l'enduriment de la regulació comptable que permetia a bancs i caixes mantenir l'estoc de pisos a preus artificialment alts.

Les dades són més negres per a les zones de segona residència, allà on ens trobem. La morositat publicada per al País Valencià (no confondre amb la real) és de les més altes: un 7'5%. A les comarques d'Alacant diuen ben seriosament que caldria l'arribada d'un milió de russos per estabilitzar el preu del mercat immobiliari i reprendre el creixement. En sentir això, costa apartar del cap el referent de Dubai. La ciutat-estat que va arribar a concentrar, en un territori de les dimensions de la província, una quarta part de les grues del planeta.

Per altra banda, els amfitrions expliquen casos com per escriure una novel·la de terror sense sortir de la Marina Baixa. Polítics locals imputats, ajuntaments arruïnats, empresaris fugits. Per damunt de la resta, la història de l'alcalde de Palop assassinat a trets pel seu regidor d'urbanisme. Una narració on no hi falten plans de reordenació urbanística, llibres d'actes desapareguts i execucions planejades a l'estil de Tony Soprano: en un prostíbul de carretera i per còmplices un narcotraficant, un empresari del calçat i dos pistolers txecs. El pitjor no són les bestieses que s'han fet, diuen. És la sensació d'impunitat general que permet pensar que a la mínima oportunitat tot tornarà a aquesta particular normalitat. Com en l'anunci del PP sobre l'Estatut només faltarà afegir: porqué Zapatero lo permite.