La sordesa gaudinianopapal

A mesura que ens acos­tem al 7 de novem­bre –la data de la visita del papa a Bar­ce­lona– l'eufòria de la jerar­quia eclesiàstica va pujant de to. L'arque­bisbe de Bar­ce­lona, Lluís M. Sis­tach, està ple­na­ment con­vençut que aquesta visita pas­sarà a la història com l'”esde­ve­ni­ment més gran que ha vis­cut bar­ce­lona, després dels Jocs Olímpics del 92”. I un pensa: voleu dir que n'hi ha per tant? Com­pa­rar una visita papal amb uns jocs olímpics, ho trobo total­ment fora de lloc. Què té a veure una cosa amb l'altra? Només una: la pro­jecció que tindrà Bar­ce­lona durant unes hores d'un parell de dies. I això, més que al papa, cal atri­buir-ho al des­ple­ga­ment dels mit­jans de comu­ni­cació, que tin­dran una bona opor­tu­ni­tat de lluir-se. No hi ha res que sigui més agraït de retrans­me­tre, des del punt de vista tècnic, que una cele­bració reli­gi­osa a l'inte­rior d'un gran tem­ple. I més si aquest tem­ple és la Sagrada Família: una sim­fo­nia de pedra ina­ca­bada que passa per ser el fet més espec­ta­cu­lar de l'arqui­tec­tura expres­si­o­nista. Tan­ma­teix, no és, ni de bon tros, l'ombra més impor­tant del genial Gaudí. Abans hi ha el Palau Güell, la casa Batlló, les esco­les de la Sagrada Família, la Pedrera, l'església de la Colònia Güell i fins i tot el Parc Güell. Això no vol dir que el Tem­ple Expi­a­tori de la Sagrada Família no sigui, per la seva trans­cendència social i reli­gi­osa, l'obra més cele­brada de Gaudí, però no la més impor­tant, ni tam­poc la més reei­xida. Les desi­gual­tats arqui­tectòniques són evi­dents. D'altra banda, és prou sabut que la pre­o­cu­pació de Gaudí per millo­rar els sis­te­mes estruc­tu­rals petris dels estils històrics, sobre­tot del gòtic, va lli­gada a la seva des­pre­o­cu­pació per les noves estruc­tu­res que ja mati­ne­ja­ven en tota l'arqui­tec­tura euro­pea i ame­ri­cana. Com, per exem­ple, les altíssi­mes pos­si­bi­li­tats del ferro. Des d'aquest punt de vista, Gaudí no seria el geni anti­ci­pa­dor que el tòpic vol que sigui, sinó més aviat l'últim arqui­tecte d'una era deter­mi­nada i el bri­llant clau­su­ra­dor de l'arqui­tec­tura pètria. I el cas és que el mateix que es diu de Gaudí es pot apli­car per­fec­ta­ment a Benet XVI.

Resul­tat difícil pen­sar que Benet XVI apor­tarà res de nou a Bar­ce­lona. És un papa que ja va arri­bar enve­llit al pon­ti­fi­cat. Si Gaudí estava lluny del nou espe­rit indus­trial, Benet XVI està encara més lluny del feno­men de la laïcitat, i ja no diguem de la secu­la­rit­zació. Si Gaudí es va voler lli­gar voluntària­ment a estruc­tu­res en certa manera “anti­qua­des”, bé que fabu­lo­sa­ment arte­sa­nes, Benet XVI és incapaç de moure's de la doc­trina con­tra­re­for­mista de Trento, i de la teo­lo­gia arte­sa­nal de sant Tomàs d'Aquino. Si Gaudí es va lliu­rar de ple als valors pura­ment expres­sius, al dra­ma­tisme for­mal i a la con­tra­po­sició vio­lenta d'espais per un sim­ple joc efec­tista, Benet XVI, per no ser menys, som­nia una Església for­mal­ment santa i per­fecta, una teo­lo­gia de cate­cisme i una der­rota dels espe­rits lliu­res i tole­rants, en bene­fici de l'Església magis­te­rial, que hau­ria d'ocu­par –per dret– tot l'espai públic. Benet XVI, en certa mesura, també és el bri­llant clau­su­ra­dor d'un model d'Església romana com­ple­ta­ment esgo­tat. La prova és que, des de bon començament, va cer­car reforços en el lefebv­risme, i ara els està cer­cant en la facció més reac­cionària de l'angli­ca­nisme. L'Església catòlica, tan pode­rosa abans, ja no pot dir que “fora de l'Església no hi ha sal­vació pos­si­ble”, perquè ella mateixa, vul­gues que no, està bus­cant la pròpia sal­vació fora de l'Església. recull el que els altres no volen.

Doncs bé, entenc que el futur de l'Església com­porta reco­llir el que volen els que de debò esti­men l'Església. I aquests, que ja comen­cen a ser majo­ria, no seran pre­sents a la missa papal. Però també apro­fi­ta­ran l'avi­nen­tesa per tenir més pro­jecció. El car­de­nal de Bar­ce­lona oblida que estem par­lant d'Església, i no de Bar­ce­lona. Tal vegada, ell, d'aquí enda­vant, serà més apre­ciat a Roma, per la bona aco­llida que sens dubte tindrà Benet XVI, però també tindrà més ene­mics a Madrid. O sigui, que serem allà mateix. El tem­ple pas­sarà a ser basílica, però sos­pito que la gent con­ti­nuarà refe­rint-s'hi com a tem­ple. La diferència és mínima. El papa tindrà una certa sen­sació de tri­omf per la presència dels reis i els gover­nants. Els interes­sos cre­ats comp­ta­ran més que l'afecte popu­lar. La jerar­quia hi assis­tirà al com­plet. I una vegada més, el tri­omf del viatge papal con­sis­tirà a fer més lenta l'ago­nia ecle­sial i més glo­ri­osa la sor­desa gau­di­ni­a­no­pa­pal.