La llum a Atacama

La vida no tor­narà a ser la mateixa per als 33 miners d'Ata­cama. Sem­bla que tot­hom esti­gui d'acord a creure i a repe­tir això, ho han dit i ho han escrit tots els peri­o­dis­tes del món, envi­ats a Ata­cama també des de qual­se­vol lloc del món, tots a Ata­cama per cobrir una mateixa notícia, tots arri­bant a una mateixa con­clusió gene­ral, tots anant-se'n de pressa. La vida no tor­narà a ser la mateixa després d'haver estat 69 dies enter­rats al cul del món. Tam­poc no ho serà per a vostès ni per a mi. I això, sense haver estat enter­rats enlloc. O sí? Metafòrica­ment? La vida. La cosa millor que s'ha inven­tat, com va dir García Márquez. I, després, encara allò que va repe­tint tanta gent, abo­nada per tants de psicòlegs: “Superada la pressió mediàtica, el futur d'aquests trenta-tres miners serà incert”. Com el de vostès o el meu. Però nosal­tres, sense aque­lla pressió. També, sense equips de psicòlegs envi­ats per mase­gar-nos amb obvi­e­tats pas­sa­des per la llum dels seus títols. I després? Als psicòlegs els pre­o­cu­pava. ¿Com reac­ci­o­na­ran els trenta-tres miners després d'haver aban­do­nat l'hos­pi­tal, després d'haver dei­xat d'estar al cen­tre mediàtic del món, després d'haver tor­nat amb les seves famílies? Com reac­ci­o­na­ran, deien? Com vostès i com jo després de, posem-hi, haver fet l'amor, l'experiència menys vul­gar d'una vida més aviat vul­gar: callar, encen­dre una cigar­reta, aspi­rar el fum –ai, si no fos que ara el fum no és bo; ai, si no fos que per als miners amb sili­cosi encara menys–, expul­sar-lo i callar de nou, men­tre deuen pen­sar, ara que ja no són notícia, com ha pas­sat tot tan de pressa, com se'n va tot, el temps, silen­ci­o­sa­ment, amb lleu­ge­resa, entre el xivarri fei­xuc i pesat del món. El pas dels dies.