La terra de la disbauxa

Faig l'exer­cici men­tal de con­ver­tir-me, per unes hores, en un turista estran­ger que no ha visi­tat mai ter­res giro­ni­nes i que té la mala pen­sada d'entrar-hi per l'N-II a la Jon­quera. El xoc, venint de l'ama­ble car­re­tera que és la naci­o­nal que recorre l'últim tram al Ros­selló, és de pri­mer nivell. Una cas­ta­nya monu­men­tal, com­pendi de tots els mals que ens tro­ba­rem uns quilòmetres més avall. La tran­quil·litat nord-cata­lana queda de sobte esvaïda pels cen­te­nars de cami­ons, per les pros­ti­tu­tes que cam­pen a peu de car­re­tera, pels bor­dells cada qua­tre quilòmetres o per les obres empan­ta­ne­ga­des que tro­bem pas­sat Figue­res. La sim­fo­nia de la dis­bauxa en poc més de trenta quilòmetres. El país del tot s'hi val. La terra pro­mesa del campi qui pugui. El paradís dels espe­cu­la­dors i dels apro­fi­tats. Fran­ca­ment, i s'hi ho con­vertíssim en un gran Las Vegas i ens tran­quil·lit­zem les consciències?