Tot s'hi val, a la televisió

Ahir al matí, mentre prenia cafè en un bar proper a la feina, vaig poder contemplar part del programa que una cadena de televisió emetia en aquell moment. La presentadora entrevistava, a distància, una persona la mare de la qual havia mort el seu marit, és a dir, el pare de l'entrevistat. Les preguntes eren sobre qüestions més aviat íntimes de la família trencada, i tenien per objecte entretenir els espectadors amb els detalls més morbosos d'aquella sinistra peripècia. Es tractava de demostrar que amb el crim, la dona s'havia alliberat d'un monstre, i sobre aital qüestió s'anava desenvolupant el programa. Vaig acabar el cafè i vaig fugir del local com si m'estigués empaitant una bandada d'afamades salvatgines. Sembla que aquest tipus d'instructiva, amena i entenedora oferta matinal, es pot veure cada dia a la mateixa hora, i sembla, també, que té un públic, més que fidel, addicte. Ignoro si el fill de l'assassina va cobrar per aparèixer en el programa per anar responent a totes les abjectes demandes de la presentadora, però el cas és que no es tractava de cap testimoni aliè als fets, sinó d'algú que en formava part. Això vol dir que, d'alguna manera, havia d'estar condicionat per uns sentiments personals molt profunds, i jo diria que fins i tot d'inviolable intimitat. Doncs bé, precisament aquesta era la condició que s'explotava, i de quina manera, per entretenir la parròquia. El meu parer: penso que convertir en espectacle públic, en número de circ mediàtic, les desgràcies familiars, les tragèdies de la gent i qualsevol altra situació de la qual es pugui treure rèdit del sang i fetge, és una total i absoluta obscenitat. I la fictícia circumspecció dels conductors d'espais televisius com el que els acabo d'esmentar, amb aquell aire entre astorat i compungit per les proporcions del drama, encara ho fa més odiós i repugnant. Però és el que hi ha, i el que es demana. I encara que denunciar-ho no serveixi per a res, aquí queda el meu enfellonit blasme.