Cavall

La gran diferència entre els par­tits inde­pen­den­tis­tes i els altres és que els pri­mers són con­seqüents amb la veri­tat. És objec­ti­va­ment veri­tat que exis­teix l'espoli fis­cal, que Espa­nya és infe­de­ra­lit­za­ble i que Cata­lu­nya només hi encaixa com a comu­ni­tat autònoma, que Madrid ens per­ju­dica a tots nivells, etcètera. L'inde­pen­den­tisme és l'única res­posta con­seqüent amb aquesta veri­tat inas­su­mi­ble per l'estruc­tura política pre­sent. La resta són ope­ra­ci­ons per con­te­nir i ama­gar aquesta rea­li­tat.

Men­tre els inde­pen­den­tis­tes érem qua­tre eixe­le­brats de comar­ques, qua­tre pro­fes­sors d'ins­ti­tut d'ERC i qua­tre peluts de Gràcia, desac­ti­var aquesta veri­tat no era gaire difícil. A l'statu quo soci­o­ver­gent, que sem­pre ha pre­fe­rit que els cata­lans puguem con­ti­nuar cul­pant Madrid dels nos­tres mals i que puguem con­ti­nuar empre­nyats (en aquest sen­tit el famós adjec­tiu de Juli­ana no és des­crip­tiu sinó pres­crip­tiu), li ha estat fàcil tole­rar aquests grups més o menys radi­cals.

Per això, la trans­cendència històrica de la figura de Laporta és que per pri­mera vegada un mem­bre de la bur­ge­sia bar­ce­lo­nina lidera un pro­jecte inde­pen­den­tista. Si a nivell teòric aquest pas el va fer fa deu anys Xavier Rubert de Ventós al lli­bre Cata­lu­nya: de la iden­ti­tat a la inde­pendència, Laporta ara és la plas­mació política d'aquell gest.

A Laporta se li ha dit de tot: dèspota, megalòman, colèric, Ber­lus­coni o, com en l'últim epi­sodi exe­cra­ble de Rosell i Freixa, cor­rupte. Però tots aquests insults no són sinó un intent de ter­gi­ver­sar l'autèntica sig­ni­fi­cació històrica d'un per­so­natge enèrgic dis­po­sat a fer el pas­sage à l'acte, és a dir, dis­po­sat a per­dre la seva pros­pe­ri­tat i tran­quil·litat pro­fes­si­o­nals per dedi­car-se a la tasca gegan­tina de trans­for­mar l'estruc­tura política de tot un país. Allò real­ment amenaçador de Laporta no és el seu caràcter arrau­xat sinó tot el con­trari: que és algú prou seriós, influ­ent i deci­dit per fer allò que pro­met. Els insults que rep de tanta gent interes­sada i inti­mi­dada encara refor­cen més la seva militància en nom de la veri­tat política de l'inde­pen­den­tisme, perquè ja se sap que al cavall flas­to­mat el pèl li lluu.