Coses que canvien

Blanc o negre. Guanyar o perdre. Tot o res (la cultura de l'èxit no té matisos). Si no ho fas tu ho farà un altre. En conclusió, això a qui beneficia? Jo i els altres. Protegeix-me dels meus amics, que dels meus enemics ja me n'encarrego jo (la societat de l'èxit no té moral). Tots compartim la responsabilitat d'una de les principals causes de la degradació de la política, que és assumir de manera acrítica que l'obligació de tot polític és fer el que calgui per assolir l'èxit, que no és una altre cosa en el seu cas que aconseguir les màximes quotes de poder.

La política acostuma a justifica el seu afany de poder argumentant que la manera més eficaç de portar a terme el seu projecte de transformació o de construcció d'un model és des del govern. Això podria ser veritat si no fos perquè el preu que cal pagar per governar significa sovint la renúncia a tot o a una part important del propi projecte, que, en alguns casos, fins i tot s'acaba modificant per justificar el que s'ha fet o el que es pensa fer.

La sublimació d'aquestes contradiccions s'acostuma a materialitzar durant les campanyes, cada cop més llargues i feixugues. Aquest és un període en el qual l'amnèsia afecta selectivament els candidats, que tenen com a principal objectiu que ens fixem més en el que diuen que en el que fan o han fet. Massa sovint acceptem que això forma part del joc, com també l'exageració, que pot acabar deformant greument la realitat i acostant-se perillosament a la mentida, i que ha acabat formant part del discurs polític sense que això passi factura. Davant de la impunitat –no els costa vots, tothom vota o deixa de votar els seus–, creix la irresponsabilitat –no es compleixen els compromisos ja que no es passen comptes– i la picaresca.

Els més espavilats de tots són els equips de campanya. Tot el dia amb les enquestes a la mà van decidint què cal dir en cada moment i els és igual anar a la dreta que a l'esquerra. Si t'has passat quatre anys defensant una cosa i ara toca dir que el que cal és fer la contrària, fes-ho amb la màxima convicció. Però sobretot no diguis que ha estat un error; això seria una mostra de debilitat i els teus adversaris ho aprofitarien per fer-te miques. Ja se sap que el més semblant a l'ecosistema de l'èxit és la implacable llei de la selva.

Però podria ser que la triple crisi (econòmica, social i de valors) posi en qüestió alguns d'aquest pressupòsits. La fiabilitat és millor que l'espectacularitat (veritat o mentida?). El futur és una il·lusió, el present una realitat. Treball i esforç. Objectius clars, camins transitables, riscos assumibles. No tot s'hi val. Podria passar que es passés a valorar la coherència i que es penalitzés la contradicció.

La base necessària i l'impuls imprescindible de la regeneració política és l'acció conscient i responsable dels ciutadans. El vot no és l'única ni la més important de les seves formes d'expressió, però possiblement sí que és la més efectiva. Aquest cop sembla que són molts més que mai els electors que pensen canviar d'opció política i els que estan meditant un vot en blanc o una abstenció crítica. Facin el que facin finalment, l'autèntic valor serà que la seva sigui una acció conscient i prou clara per no permetre que es faci una lectura interessada, manipulada o equívoca, i menys encara un ús contrari a les raons que el van motivar.