Política inútil

És curi­osa la vida. Sem­pre m'he pre­gun­tat com pot ser que aquesta soci­e­tat moderna ens demani un títol de metge per exer­cir la medi­cina, una titu­lació per fer d'arqui­tecte i una car­rera per fer de pro­fes­sor i, per con­tra, pots ser polític, que al cap i a la fi són els qui mar­quen les lleis, el futur i les rea­li­tats de totes les pro­fes­si­ons, sent un indo­cu­men­tat amb un mínim de temps de militància o una xarxa de con­tac­tes prou ben lli­gada.

I un altre tema, també rela­ci­o­nat amb aquest però encara més inqui­e­tant per tot el que amaga d'íntim i que em sem­bla un pro­digi digne de ser estu­diat en aquests pro­gra­mes que ara estan de moda, plens de gurus amb cami­ses de coll mao i colors bàsics en comunió amb les for­ces còsmi­ques. Resulta que per un estrany meca­nisme men­tal, a aques­tes per­so­na­li­tats que hem esco­llit per guiar els nos­tres des­tins els per­do­nem més coses i de manera més rei­te­rada que a la gent més pro­pera i no sé si Freud hi tin­dria alguna expli­cació rao­na­ble.

Vés per on, en una època en què els mit­jans de comu­ni­cació fan de notari (en alguns casos par­ti­dis­tes, però nota­ris al cap i a la fi) de la rea­li­tat, resulta que els polítics ens poden men­tir tan­tes vega­des com vul­guin i de manera docu­men­tada sense que ens afecti.

Segur que si la nos­tra pare­lla ens diu que s'ha jugat la mesada del col·legi dels nens al bingo, que ens ha fet el salt amb el veí/la veïna del setè o que s'ha begut les 15 ampo­lles d'Aro­mes de Mont­ser­rat dels últims 15 anys de lots de Nadal, podrà acon­se­guir un marge de perdó situat en la franja d'una o cap vegada. Com és que després de set anys de tri­par­tit pot sor­tir José Mon­ti­lla i dir que turu­rut de coa­li­ci­ons? Com és que entre tots ple­gats amb l'estira i arronsa de l'Esta­tut ens han aca­bat dei­xant pit­jor que abans i amb el carro bai­xant pel pedre­gar sense frens? Com és que no hem vist la cara a Carod en qua­tre anys i ara surt per­tot arreu? Com és que tot­hom s'omple la boca de nació, llen­gua i aques­tes coses i a l'hora de la veri­tat del que es tracta és de no per­dre o de gua­nyar cadira? Per cert, ja que hi som, m'acon­se­lleu que acabi l'arti­cle en cas­tellà per estar d'acord amb els vents que bufen?