‘Viva María Muñoz'

Anit no vaig somiar que tor­nava a Man­der­ley, però vaig poder tenir la sen­sació que somi­ava (i que ho feia amb un immens plaer expe­ri­men­tant una joiosa estra­nyesa) en veure Tots els noms, el nou espec­ta­cle de la com­pa­nyia Mal Pelo que es repre­sen­tava al Tea­tre de Salt. María Muñoz, en una experiència car­na­va­lesca, s'hi dis­fres­sava de conill xer­raire o, amb efec­tes hila­rants, d'una mena de pro­fes­sor gui­llat que donava vol­tes sobre el fet d'ano­me­nar: que els noms no són inno­cents; que ano­me­nar els éssers i les coses pot­ser és empre­so­nar-los en una defi­nició; que cada nom podria mudar en un altre i que, mani­fes­tant el desig d'ano­me­nar el món i així inven­tar-lo, cada cosa podríem dir-la per­so­nal­ment d'una altra manera; que adqui­rir o pos­seir una iden­ti­tat és posar un nom: visca el Qui­xot, perquè va saber tro­bar-se un nom; que l'ori­gen d'ano­me­nar pot­ser neix de la ria­llada i de la por. En sen­tir això últim, vaig reconèixer la veu del filòsof Car­los Thi­e­baut i vaig recor­dar que, en un matí rela­ti­va­ment recent en què ella era a punt de mar­xar al Canadà per pre­sen­tar-hi aquest seu nou espec­ta­cle, María Muñoz em va expli­car que, bus­cant ins­pi­ració per a Tots els noms, va enso­pe­gar amb el lli­bre His­to­ria del nom­brar. I també que va visi­tar Thi­e­baut a Madrid i hi va man­te­nir una pro­fi­tosa i esti­mu­lant con­versa, cosa que no em va estra­nyar.

Em va fer il·lusió que María Muñoz conegués Car­los Thi­e­baut i que aquest, a par­tir del seu lli­bre His­to­ria del nom­brar, pogués ser un dels ins­pi­ra­dors o dels estímuls de l'espec­ta­cle nou de Mal Pelo. També vaig sen­tir aque­lla petita ale­gria que pro­voca el fet de saber que dues per­so­nes que apre­cies i que no rela­ci­o­na­ves no només es conei­xen sinó que sim­pa­tit­zen. María Muñoz no només és una balla­rina esplèndida, que et fa sen­tir la pre­ci­osa lli­ber­tat i la tensió cre­a­tiva del seu cos, sinó algú que posant-se en movi­ment pensa sobre el que som i ens expressa. Thi­e­baut és un filòsof que fuma en pipa i que pensa amb elegància i clare­dat sobre el llen­guatge, la ciu­ta­da­nia, el sub­jecte modern. His­to­ria del nom­brar és, de fet, una reflexió sobre la sub­jec­ti­vi­tat moderna abor­dant la qüestió de la iden­ti­tat per­so­nal vin­cu­lada a l'ús del nom: ens cons­truïm a través dels noms, la vida de la per­sona és un procés d'auto­de­fi­nició, som els autors del text de la pròpia vida i, en la mesura que ho fem, cons­truïm una visió del món: “Tal vez el relato del yo sea también el relato del mundo y la cons­trucción del yo en su texto sea la cons­trucción del mundo”. Tot això té a veure amb Tots els noms o almenys a mi m'ho sem­bla.

Anit, veient María Muñoz en aquest nou solo esplen­dorós, vaig veure la decli­nació de mol­tes iden­ti­tats: un des­ple­ga­ment múlti­ple de María Muñoz a través de la dis­fressa, del joc, de la iro­nia, del movi­ment. I aquest matí hi he pen­sat una mica més en relació amb His­to­ria del nom­brar, de Car­los Thi­e­baut. Això, perquè aquest apunta que, en el món antic, cada home tenia un nom irre­pe­ti­ble, un nom sin­gu­lar. Tal cosa no és pos­si­ble en el món modern, perquè la iden­ti­tat ha dei­xat de ser defi­nida, sinó que es va cons­truint en un procés obert on tot és més incert, però també més lliure. Inven­tem en tot moment la iden­ti­tat, can­viem de noms en la mesura que mudem. El Qui­xot, que era un home antic en un món que can­vi­ava, va saber tro­bar el seu nom: aquest va ser el seu acte de resistència, pot­ser la seva única gesta. María Muñoz li fa un home­natge (visca el Qui­xot perquè va saber tro­bar el seu nom) amb la consciència, crec, que ara no podem tro­bar només un nom, sinó que, men­tre vivim, hem d'anar bus­cant noms. Visca María Muñoz, perquè, com demos­tra aquest seu nou espec­ta­cle vivíssim con­ce­but jun­ta­ment amb Pep Ramis, va inven­tant-se, va bus­cant noms, va rede­fi­nint les cre­a­ci­ons en la mesura que el seu cos can­via i ha de pro­duir altres movi­ments, altres relats. Anit vaig veure un espec­ta­cle sor­pre­nent (amb un humor ines­pe­rat que, em va dir la balla­rina, prové de la manera de par­lar de la seva família) i bellíssim en què, en un dels seus moments màgics, María Muñoz intenta atra­par noms amb un moca­dor.