Estimar Badalona

Bada­lona és una ciu­tat com­plexa, feta al llarg de segles i a base de la petja de diver­sos pobles, que li dona­ren con­tin­gut i la feren entrar a la història. Un nucli esti­mat i cobe­jat, on dife­rents col·lec­ti­vi­tats hi han fet estada, depe­nent d'un pas­sat en què tots fórem immi­grants a la recerca d'una terra pacífica i fèrtil, d'un lloc que donés tre­ball i d'un espai que per­metés l'esta­bi­li­tat desit­jada. De molts anhels anà sor­gint la ciu­tat, trans­for­mada i engran­dida segons les ona­des migratòries i les neces­si­tats de les èpoques. És la Bada­lona que tenim, amb les pròpies vir­tuts i defec­tes, una ciu­tat que esti­mem i volem ben nos­tra.

Sens dubte, en les èpoques de canvi, de trans­for­mació i crei­xe­ment, la ciu­tat ha patit moments con­vul­sos, men­tre assen­tava diver­ses cul­tu­res i noves for­mes. Ara, quan s'ini­cia un cicle euro­peu i en el procés acce­le­rat de glo­ba­lit­zació, la ciu­tat viu l'alte­ració de la seva geo­gra­fia, tan urbanística com humana. La ciu­tat creix, es modi­fica, i rep gent amb far­cells d'altres cul­tu­res, amb evi­dents neces­si­tats i ganes de tro­bar un bocí de terra pro­mesa. Tot un repte, un des­a­fi­a­ment al futur i una neces­si­tat de defi­nir els paràmetres de la con­vivència ciu­ta­dana. En posi­tiu, les ganes de ser una urbs viva, aco­lli­dora i amb volun­tat de par­ti­ci­par en un ampli pro­jecte soli­dari, pot­ser poc defi­nit i amb clarobs­curs, però en la pers­pec­tiva que és l'únic futur pos­si­ble.

Davant el repte, hi ha qui opta per atiar la con­fron­tació, la relació tibant i la política de l'enfron­ta­ment. Qual­se­vol trans­for­mació pro­du­eix tensió –és òbvia la tensió de l'adap­tació o el crei­xe­ment–, i mal expli­cada, mag­ni­fi­cada o mani­pu­lada pot acon­se­guir cer­tes ren­di­bi­li­tats, fins algu­nes adhe­si­ons, a qui intenta reco­llir-ne bene­fi­cis, més quan es parla de sen­ti­ments i es bar­reja, en el labo­ra­tori del des­propòsit, els per­cen­tat­ges ben admi­nis­trats de crisi econòmica, tre­ball pre­cari, mis­teri religiós i sin­gu­la­ri­tat ètnica. La por al des­co­ne­gut és la dar­rera gota que lliga la poció màgica. I el recol·lec­tor de vots ela­bora el dis­curs i es ves­teix d'Ale­jan­dro Ler­roux, can­vi­ant l'entrepà de sar­dina per una euro­di­pu­tada fran­cesa. Par­lar de la Bada­lona con­flic­tiva davant una càmera de tele­visió és política­ment ren­di­ble i vés a saber si això pot can­viar la per­cepció que els cata­lans tenen d'un par­tit popu­lar que no acaba de fer forat en la soci­e­tat del país.

Xavier García Albiol ha tre­ba­llat un dis­curs con­flic­tiu, mos­trant una ciu­tat abo­cada al des­as­tre, que només pot tro­bar en ell la desit­jada sal­vació. Ha atiat el foc del racisme i la xenofòbia, acom­bo­iat per la direcció “regi­o­nal” del seu par­tit, espe­rant la gràcia d'un bene­fici mani­fest, i el Par­tido Popu­lar traça l'estratègia a seguir al labo­ra­tori bada­loní, fent els comp­tes de la lle­tera. Perillós, extre­ma­da­ment perillós, quan un hipotètic gra­pat de vots es poden pagar al preu del tren­ca­ment cívic, de la der­rota ciu­ta­dana.

Però García Albiol i la seva gent han tibat massa la corda i el seu dis­curs xenòfob ha acti­vat les alar­mes democràtiques. La pla­ta­forma Bada­lona Som Totes i Tots ha rea­fir­mat la idea fun­da­ci­o­nal de tre­ba­llar per la cohesió ciu­ta­dana i la Fede­ració d'Asso­ci­a­ci­ons de Veïns ha denun­ciat la xenofòbia dels popu­lars, cri­dant a la mobi­lit­zació cívica. Com si amb això no n'hi hagués prou, la soci­e­tat civil no orga­nit­zada s'està mobi­lit­zant a l'entorn del mani­fest Ens agrada Bada­lona, que ha adqui­rit un pro­ta­go­nisme que ha sorprès la pròpia empresa. Fora dels par­tits hi ha vida... i idees!!. La moguda demos­tra que hi ha molta gent que estima la ciu­tat i un docu­ment en prin­cipi sig­nat per amics i cone­guts ha con­nec­tat amb els desit­jos més plu­rals. Un és el mis­satge: esti­mar la ciu­tat, mal­grat les seves man­can­ces, i no voler que ningú, ningú, embruti el seu nom. El Par­tido Popu­lar, a Bada­lona, ha errat en l'estratègia i la soci­e­tat civil comença a tenir consciència de la seva força.