Reflexions

La rigi­desa de les regla­men­ta­ci­ons i l'estu­pi­desa humana ens por­ten, sovint, a situ­a­ci­ons ben con­tra­dictòries. Els exces­sos eco­lo­gis­tes –i sort que hi ha el cor­rent eco­lo­gista!– que s'opo­sen a deter­mi­na­des car­re­te­res, impe­dei­xen l'accés de per­so­nes amb difi­cul­tats a indrets interes­sants. Però l'obsessió per evi­tar bar­re­res arqui­tectòniques ens porta a res­tau­rar masies, cases nobles i edi­fi­cis d'indi­a­nos incor­po­rant ram­pes, ascen­sors i modi­fi­cant estruc­tu­res, de manera que l'immo­ble que es guarda com a tes­ti­moni d'una època, està al final tan can­viat que ja no ser­veix per com­plir la fina­li­tat pre­vista. Aquesta reflexió en veu alta la faig després d'haver pas­sat un cap de set­mana a Alquézar (Osca) i haver visi­tat el seu Museu Etnològic. Només de lle­gir el lli­bre de visi­tes ja es notava la satis­facció amb què la gent ha aco­llit el cen­tre. Les eines del camp, de l'ela­bo­ració del vi, de l'oli, el mobi­li­ari casolà d'abans, la ves­ti­menta i un llarg etcètera fan reviure, sense exces­sius car­te­llets pedagògics, un pas­sat imme­diat. La casa està igual. Les esca­les d'accés a la part baixa –l'edi­fici està des­ni­ve­llat entre dos car­rers–, estre­tes i sen­zi­lles, tra­du­ei­xen la modèstia dels antics habi­tants. L'ambi­ent arriba a l'ànima. Et tro­bes en una altra època. Segur, però, que cap escala no com­pleix l'amplada exi­gida per a un museu. Quina sort tenen que cap tècnic actual no hi hagi posat mà. Ja esta­ria tan­cat.