‘Shellacking'

En argot ame­ricà, supor­tar un she­llacking equi­val a rebre una batussa èpica. Així és com, amb l'aire posat pas­sa­ble­ment com­pun­git, definí el pre­si­dent Obama les elec­ci­ons legis­la­ti­ves de dimarts pas­sat en la seva pri­mera roda de premsa l'endemà mateix. Efec­ti­va­ment, la der­rota demòcrata va asso­lir unes pro­por­ci­ons memo­ra­bles. Els repu­bli­cans van gua­nyar sei­xanta repre­sen­tants més a la Cam­bra de Repre­sen­tants (el nom­bre més alt a favor del par­tit no pre­si­den­cial des del 1938), van afe­gir sis sena­dors als que ja tenien, cosa que els per­met blo­que­jar els pro­ces­sos legis­la­tius al Senat amb una majo­ria qua­li­fi­cada, van pas­sar a con­tro­lar dos terços de tots els exe­cu­tius esta­tals i van obte­nir el 53 per cent de tots els legis­la­dors a nivell esta­tal (la pro­porció més alta des de l'any 1928).

La der­rota demòcrata no té res a veure amb una supo­sada mani­pu­lació dels mit­jans de comu­ni­cació o una cons­pi­ració dels poders finan­cers. Segons el New York Times, una set­mana abans de les elec­ci­ons els pres­su­pos­tos dels can­di­dats demòcra­tes supera­ven els dels repu­bli­cans en un 50 per cent als cent dis­tric­tes elec­to­ral més com­pe­ti­tius. L'eco­no­mia ho explica tot: un atur pro­per al 10 per cent, la taxa d'atur juve­nil més alta des del 1948, una retòrica anti­em­pre­sa­rial per part de la Casa Blanca sense pre­ce­dents des dels movi­ments popu­lis­tes de finals del segle dinou, i un dèficit públic de pro­por­ci­ons espa­nyo­les. Un 45 per cent de l'opinió pública dóna un apro­vat a Obama: només Rea­gan el 1982 i Bush fill el 2006 tin­gue­ren una popu­la­ri­tat menor. En una enquesta recent, gai­rebé la mei­tat dels votants demòcra­tes es mos­tra­ven con­tra­ris que Obama es tornés a pre­sen­tar el 2012.

La premsa euro­pea, que ha deci­dit pin­tar els repu­bli­cans com un par­tit d'extre­mis­tes patològics, comet un error de per­cepció que cal­dria cor­re­gir pel bé de tot­hom. Els Estats Units encara són a les mans dels votants inde­pen­dents i de cen­tre. L'any 2008 van votar Obama mas­si­va­ment. Aquest any han girat cap a la dreta. Però no tant per donar suport als ele­ments repu­bli­cans més pin­to­res­cos i impre­pa­rats, com ara la senyora Angle a Nevada o la senyora O'Don­nell a Delaware. Per enten­dre la política ame­ri­cana cal tenir un mapa a la mà. Els repu­bli­cans són el par­tit del sud i de les planúries de l'oest ame­ricà. Els demòcra­tes són el par­tit de Nova Angla­terra i de la costa del Pacífic. El bell mig del país, des de Chi­cago fins als Apa­lat­xes, pragmàtic, indus­trial, poblat dels des­cen­dents d'immi­grants ale­manys, oscil·la entre els uns i els altres. L'any 2008, Illi­nois, Indi­ana i Ohio van votar per Obama. Ara s'han pas­sat als repu­bli­cans.

El drama polític NORD-ame­ricà prové de l'escissió entre un públic a la recerca de polítics pru­dents i una elit a gust en la con­fron­tació per­ma­nent. El pri­mer res­pon­sa­ble d'aquesta dinàmica és el pre­si­dent actual. En plena cam­pa­nya elec­to­ral, Obama afirmà, tot par­lant del Par­tit Repu­blicà, que era “l'hora de cas­ti­gar els nos­tres ene­mics” –un terme que, almenys als Estats Units, es reserva per als països en guerra amb l'exèrcit nord-ame­ricà. Fent un tipus de comen­ta­ris que no hau­rien estat con­si­de­rats política­ment cor­rec­tes si els hagués fet la part contrària, Obama digué fa uns mesos sobre John Boeh­ner, líder dels repu­bli­cans i pro­per spe­aker de la Cam­bra de Repre­sen­tants: “John i jo tenim mol­tes coses en comú. Ell també és una per­sona de color. Però el seu color [es refe­ria al moreno de gol­fista de Boeh­nesr] no exis­teix al món natu­ral”. Natu­ral­ment, com que en política les parau­les se les emporta el vent, en la roda de premsa de dimarts Obama va tor­nar a ser l'hàbil ope­ra­dor de Chi­cago que modula el seu to per tal de no estim­bar-se.

Qui­nes con­seqüències tin­dran les elec­ci­ons? Obama ha fet tres coses en aquests dar­rers dos anys: (1) una política d'expansió fis­cal, (2) un pla de salut que ha estès la cober­tura sanitària al 10 per cent de la població que no en tenia, i (3) un pla de reti­rada de tro­pes a l'Afga­nis­tan (a apli­car d'aquí a un any). La política d'expansió fis­cal s'ha aca­bat. Obama va pro­me­tre que l'estímul fis­cal faria reduir l'atur al 8 per cent. Com que això no ha pas­sat, una part de la inte­lli­gent­sia demòcrata, encapçalada per l'ine­fa­ble Krug­man, ha arri­bat a pro­po­sar un altre paquet fis­cal simi­lar al del gener del 2009. Aquesta idea, abso­lu­ta­ment absurda, hau­ria doblat el dèficit fins a apro­par-lo a nivells irlan­de­sos. El perill per a l'eco­no­mia nord-ame­ri­cana i per a l'eco­no­mia mun­dial hau­ria estat extra­or­di­nari. Com que es neces­sita el vot de les dues cam­bres per pas­sar qual­se­vol pres­su­post, aquesta política de tirar de veta ha pas­sat, gràcies a Déu, a millor vida. No en va, Ohio és poblat de des­cen­dents d'ale­manys: la res­pon­sa­bi­li­tat fis­cal de la senyora Merkel, que tan bons fruits ha donat a Ale­ma­nya, tor­narà a ser pos­si­ble. El pla de salut ja ha estat apro­vat i, per tant, el màxim que la Cam­bra pot fer és pas­sar una llei que l'abo­leixi. Tan­ma­teix, com que tant el Senat com el pre­si­dent tenen poder de vet, el vot de la Cam­bra no ser­virà de res. Si els dos par­tits són res­pon­sa­bles, acor­da­ran les esme­nes necessàries per cor­re­gir un pla far­cit d'erra­des en l'àmbit regu­la­dor. Final­ment, la cam­pa­nya de l'Afga­nis­tan és a les mans del pre­si­dent, i la victòria repu­bli­cana no impli­carà cap alte­ració en l'estratègia mili­tar nord-ame­ri­cana. Si mai hi ha cap canvi, estarà deter­mi­nat per l'Iran, i no pel que faci o pensi el Congrés aca­bat d'ele­gir.