El codi Saura

He fet una lle­gida del codi ètic de la poli­cia cata­lana apro­vat pel Depar­ta­ment d'Inte­rior i hi he tro­bat, d'entrada, un aspecte nega­tiu i un aspecte posi­tiu. El nega­tiu és que se n'hagi orde­nat l'apli­cació. El posi­tiu és que l'ordre que­darà dero­gada d'aquí a qua­tre dies, quan hi hagi nou govern, sigui quin sigui.

Quan el paci­ent lec­tor que s'enfronta a l'anàlisi del docu­ment acon­se­gueix superar amb vida la car­re­gosa expo­sició de motius i el rei­te­ra­tiu preàmbul, topa amb un arti­cu­lat que conté per­les d'aquest estil: “Si l'actu­ació poli­cial, a més de pro­por­ci­o­nal, pot enten­dre's opor­tuna, podrà qua­li­fi­car-se de con­gru­ent, és a dir, ade­quada i eficaç en funció dels objec­tius que es pre­te­nen i dels fins asso­lits”. No crec que Groucho Marx, en els seus moments de màxima ins­pi­ració, hagués estat capaç d'asso­lir aquesta altura d'absur­di­tat dialèctica. Podria con­ti­nuar amb un reci­ta­tiu d'obvi­e­tats ètiques i legals, però aquest arti­cle no té cap pre­tensió humorística sinó evi­den­ciar que, després d'aquesta última actu­ació estel·lar, s'ha demos­trat que la dita del pop i del garatge és per­fec­ta­ment assi­mi­la­ble al senyor Saura i a la con­se­lle­ria d'Inte­rior.

Si arri­bem a la con­clusió que les lleis no con­te­nen prou substància ètica per ser refe­rent de con­ducta en un estat de dret, i tro­bem que cal afe­gir codis a tort i a dret, aquests codis, com passa a la majo­ria de països que en tenen, hau­rien de ser un opus­cle amb prin­ci­pis essen­ci­als, no pas un patra­col enci­clopèdic. El d'aquí és com si a Déu li hagues­sin encar­re­gat els deu mana­ments i ell hagués enviat la Bíblia, però en pro­gre i sense voler ofen­dre Déu com­pa­rant-lo amb Jiménez Villa­rejo.