Marilyn i la papallona

Jo vaig néixer l'any que va morir Marilyn. D'això fa molt de temps, però tot i que el cinema ha per­dut bona part d'aque­lla capa­ci­tat mítica que for­nia l'incons­ci­ent col·lec­tiu, Marilyn es manté com una potentíssima icona, de manera que es diu que la imatge del seu ros­tre és tan cone­guda com La Gio­conda. Quina imatge, però, del seu ros­tre? Suposo que aque­lla del som­riure radi­ant amb la boca pin­tada de ver­mell, una pro­mesa de sexu­a­li­tat ardent. Tan­ma­teix, després de la mort de Marilyn, aquest ros­tre té un revers tràgic. Des que Marilyn va suïcidar-se, ho apunto sense dub­tar-ne, mal­grat les inces­sants teo­ries que la fan víctima d'una cons­pi­ració, el seu ros­tre llu­minós ha adqui­rit el con­tra­punt ombrívol que Andy War­hol va reflec­tir a través de les vari­a­ci­ons de la imatge seri­ada de l'actriu. Els seus coe­ta­nis, o aquells que van mirar el seu ros­tre al cinema abans que l'actriu morís, pot­ser no se'n van ado­nar, d'aquesta ombra (el maqui­llatge de Hollywood és enllu­er­na­dor) o només van començar a intuir-la a través de les imat­ges cre­pus­cu­lars de The mis­fits, de John Hus­ton. Però aquells que vam néixer desprès o poc abans de la mort de Marilyn, sem­pre hem vist l'ombra tràgica dar­rere de la imatge som­ri­ent, tot i que el retrat que va escriure'n el seu amic Tru­man Capote ens ha permès ima­gi­nar “una ado­ra­ble cri­a­tura” inse­gura i sen­si­ble, però que també podia ser diver­tida. Els uns i els altres, de fet, hem vist Marilyn d'una altra manera arran de les cir­cumstàncies de la seva mort: una dona irre­duc­ti­ble a la ingenuïtat o la fri­vo­li­tat dels seus per­so­natge i, per con­tra, amb unes inqui­e­tuds vitals, pro­fes­si­o­nals i amo­ro­ses que van dur-la a una pro­funda insa­tis­facció; una per­sona amb tanta intel·ligència i sen­si­bi­li­tat, que estava con­dem­nada a fer-se mal men­tre era con­su­mida per la seva imatge i pro­jecció pública. Els uns i els altres hem inte­ri­o­rit­zat aque­lla cançó d'Elt­hon John: “Adéu, Norma Jeane, / la soli­tud va ser difícil, / el paper més difícil que vas inter­pre­tar. /Hollywood va crear una superes­tre­lla, / i el dolor va ser el preu que en vas pagar. / Fins i tot a l'hora de la teva mort, / ah, la premsa con­ti­nu­ava asset­jant-te. / L'única cosa que se'ls va acu­dir dir, als dia­ris, / va ser que a Marilyn l'havien tro­bada nua”.

Recent­ment, l'altra Marilyn se m'ha fet viva­ment pre­sent, però d'una manera més com­plexa, a través d'un mun­tatge tea­tral repre­sen­tat al fes­ti­val Tem­po­rada Alta del grandíssim Krys­tian Lupa, que ima­gina amb fona­ments reals com hau­rien pogut ser els seus últims dies, i una sèrie d'escrits de la mateixa actriu que, tants anys després de la seva mort, han apa­re­gut publi­cats amb una acu­rada edició que té una versió en cas­tellà a càrrec de Seix Bar­ral i que inclou un esplen­dorós pròleg d'Anto­nio Tabucchi. Els escrits (poe­mes, notes, car­tes, pàgines d'un die­tari que reflec­tei­xen una consciència de la soli­tud, una espe­rança en l'amor sem­pre dece­buda, una inqui­e­tud d'esde­ve­nir una Altra) for­ma­ven part del lle­gat de Marilyn que va here­tar Lee Stras­berg, el direc­tor de l'Actor's Stu­dio en el qual ella va con­fiar per inten­tar rein­ven­tar-se com a actriu. A l'obra de Lupa no apa­reix Lee Stras­berg, sinó la que ales­ho­res era la seva esposa, Paula Stras­berg, que acu­deix a la crida d'una Marilyn que, tan­cada en un vell magat­zem on Cha­plin pot­ser va rodar una pel·lícula, vol que la vegi encar­nant Grui­xenka, la fràgil i sen­si­ble pros­ti­tuta d'Els ger­mans Karamàzov, una obra que, pre­ci­sa­ment, Lupa va adap­tar al tea­tre. A Per­sona. Marilyn, títol del mun­tatge del direc­tor polonès en què es pro­jec­ten diver­ses foto­gra­fies com una pre­mo­nició de la mort de l'actriu, també hi apa­reix com a per­so­natge el fotògraf André de Die­nes. Aquest va expli­car que, un dia de 1949 en què foto­gra­fi­ava Marilyn a la platja de Long Island, l'actriu va dir-li que, cre­ient en la reen­car­nació, en la seva pròxima vida volia ser una papa­llona. Lupa ho fa pre­sent a la seva obra, però amb el dra­ma­tisme afe­git que ho diu una Marilyn pròxima a la seva mort. Això, perquè és propi de les papa­llo­nes tenir una vida efímera. En el pròleg, Anto­nio Tabucchi recorda l'anècdota amb André de Die­nes expli­cant que, pels antics, l'ànima és un ésser alat repre­sen­ta­ble a través d'una papa­llona. Pels grecs, la paraula phan­tasma sig­ni­fi­cava “imatge”, però no la que el cos dóna de nosal­tres, sinó la imatge pròpia que tenim en el nos­tre pen­sa­ment: Se'n podria dir l'ànima. He pen­sat que Marilyn ja ho va ser, una papa­llona. Una papa­llona, és a dir, una ànima, que no va ser atra­pada mai per cap imatge, però que va ser con­su­mida per la imatge del seu cos, objecte d'un voyeu­risme depre­da­dor.