Opinió

COR AGRE. CARLES RIBERA

Amb la tradició a l'aire

La popularització del caganer és una de les fites nacionals més grans dels últims anys

Castellers a banda, si dels catalans hi ha una cosa que sorprèn al món és la figura nadalenca del caganer. No són pas pocs ni petits els mitjans de comunicació internacional que en els últims anys s'han fet ressò d'aquesta tradició, sobretot des que alguns empresaris amb vista, especialment en el sector del pessebrisme postmodern i també de la pastisseria, han donat una nova dimensió a aquella humil figura, que durant generacions, amb la pell i la samarra, s'ajupia discretament en un racó de l'escena amb els pantalons a mitja cama i el producte del seus budells a la vista de l'espectador com a contrapunt popular de la representació estàtica del naixement del déu dels catòlics fet home.

En l'última dècada el caganer ha patit un procés de secularització indiscutible. D'una banda, és l'única figura del pessebre que no necessita la resta de la colla, camells, bou i ase inclosos, per tenir una raó de ser. Molts catalans el compren per separat per decorar o adornar les festes de Nadal, o fins i tot el mantenen en algun prestatge fora de temporada, és a dir, abans de l'advent i després de la Candelera, tant si plora com si riu, tant si el fred és fora o encara és viu. El caganer s'ha fet un lloc per ell mateix en l'imaginari col·lectiu. Una circumstància en bona part deguda al desdoblament de personalitat a què ha estat sotmès per uns interessos comercials dignes d'admiració. Polítics de primera i de segona fila, mundial o nacional, futbolistes d'elit i altres esportistes coneguts, famosos de pelatge divers i fins i tot altres personatges de ficció, han estat, són i seran immortalitzats en la desagraïda postura de qui desmenja.

Tret de context, pot semblar una barrabassada, un costum una mica fastigós o escatològic, i la imatge que dóna dels catalans és la d'una societat amb uns costums tan pintorescos que fins i tot algú mal informat podria arribar a pensar que no és estrany que els espanyols no ens puguin veure ni en pintura, a uns ciutadans que adorem (tant en versió catòlica com laica) una figura que ensenya el cul i el que en penja.

La popularització de la figura del caganer és una de les fites més destacades dels últims anys en temes de màrqueting nacional. Fenòmens com aquest ajuden a construir identitat i a consolidar fet diferencial. Hi ha països que han exportat com a gadget tunejable l'estatueta dels Oscar, la pizza, les ampolletes de la marededéu de Lorda, els bastonets de menjar o la gorra de visera. Aquí, a la catalana terra, habitada per homes i dones del cap dret però de tendència importadora especialment en qüestions d'hàbits, gustos i costums, ja és hora que tots plegats decidim sortir de l'armari de l'acomplexament identitari i rodem món amb el cul a l'aire. Regalem caganers als coneguts estrangers, promocionem-lo a totes les botigues de records com un element més del folklore al costat de l'ase, el barret de mexicà o la nina amb farbalans. Lluïm-lo a tots els estands de promoció de Catalunya arreu del món. Posem un caganer a la porta de totes les ambaixades que ha anat obrint el senyor Carod. En definitiva, si no obtenim la independència per la cara, que no sigui dit que no ho hem provat pel cul.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.