Elogi del divorci raonable

La passió dels catalans per la filologia catalana, nascuda probablement de la cruel absència d'estructures d'estat que garanteixin la supervivència de la nostra llengua, pren de tant en tant en la literatura de ficció. El 1995, Francesc Puigpelat va publicar La fletxa d'or (ed. Empúries), una novel·la basada gairebé exclusivament en la dialèctica entre llengua i identitat. Es tracta d'una obra de ciència ficció que planteja, com a marc general, una transformació de la societat humana inspirada directament, i sense que l'autor se n'amagui, per Un món perfecte, d'Aldous Huxley. En aquest nou món, els humans parlen una única llengua, l'omega, creada científicament i pensada per eliminar els sentiments, com a font permanent i majoritari dels conflictes. Els mots «amor», «tristesa», «enveja», però també «família» simplement no hi existeixen... La seva racionalitat és admirable i Puigpelat en dóna aquest exemple: «La paraula ‘a' vol dir animal, ‘al' equival a au i ‘alic' a gallina. Aquest esquema té l'avantatge que, encara que no es conegui el significat exacte d'un mot, hom pot aproximar-s'hi fàcilment. Per exemple, sé que un ‘alix' és una au: qui sap si un colom, un voltor o una oreneta, però una au». Evidentment, aquest «llenguatge racional fet per a robots» acaba convertint els seus parlants en robots... I el món esdevé una pasta uniforme d'avorriment...

Conscients que, potser, no cal renunciar del tot a la diversitat, els dirigents del planeta decideixen crear del no-res algunes reserves lingüístiques. Concretament, envien grups d'humans en colònies despoblades (tota la població mundial viu en megàpolis), proveint-los d'eines per aprendre llengües. Els Pirineus han estat escollits per a la implantació d'unes quantes d'aquestes colònies, entre les quals l'armènia, la catalana i l'espanyola... Aquests «petits museus vius» esdevenen aviat un problema de primera magnitud. Ha passat que, a cada reserva, els colons, després d'haver après la llengua que els tocava, han començat a prescindir de l'omega i, tot seguit, de les relacions amb el govern. Han fet secessió. Perquè la redescoberta del vocabulari desterrat els ha obert vies de desenvolupament personal i col·lectiu: «El català fou la clau que els obrí la porta a un món nou, un món que ja no era una quadrícula matemàtica sinó un conglomerat de sensacions»... El govern, ofès, envia agents mig espies mig ambaixadors per esbrinar el que ha passat, els quals agents, és clar, han d'aprendre la llengua del territori que han d'analitzar i, conseqüentment, també s'assimilen a la nova microsocietat i acaben desertant...

El personatge principal de la novel·la, anomenat primer Bertar però aviat rebatejat com a Ferran Ginestar, és enviat a la colònia Catalunya, mentre que la seva companya de jocs sexuals, Isabel (antigament Napbel) és enviada a Espanya... Paral·lelament, els dos agents experimenten aquesta empatia inèdita nascuda d'una llengua no científica i, així, descobreixen dues coses en relació l'un amb l'altra: que s'estimen i que no aconsegueixen entendre's. Perquè esdevenen cadascun el referent simbòlic no només de la llengua que parlen sinó de tota la identitat que vehiculen aquestes llengües. L'una esdevé irremeiablement espanyola i l'altre, intrínsecament català. I s'adonen que les vides que tenen ganes de portar, les seves prioritats, la manera d'entendre el bon gust i les relacions socials no són ben bé les mateixes. Com a bons arquetipus raonables decideixen doncs separar-se, conscients que val millor ser bons amics per sempre que parella en perpètua baralla. Doncs sí, i tant.