Kennedy no hi és

S'han complert fa uns dies (el 8 de novembre) els cinquanta anys de l'elecció de John F. Kennedy com a president dels Estats Units. En poc més de mil dies Kennedy va acabar sent el president més estimat pels nord-americans. Però com a candidat havia estat un malson per als assessors de campanya. Més aviat fred en el contacte, no volia fer petons als nens perquè, segons deia, els infants tenien altres coses més importants a fer que ser petonejats pels polítics. També improvisava i, en lloc de les consignes preparades, es dedicava a ser espontani i a ser sincer en les propostes i els arguments. I en els discursos era capaç de tocar la fibra emotiva dels nord-americans. La casualitat ha volgut també que no faci ni quinze dies de la mort de Ted Sorensen, mà dreta de Kennedy i autor dels seus discursos més recordats (sí, l'autor de “no et preguntis què pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país.”).Sovint s'han buscat transsumptes de Kennedy en la política catalana. Dels d'ara, hi ha Artur Mas, a qui se li ha vist segurament la guapesa per comparar-lo amb el president nord-americà i potser també el destí renovador que tenia (i que se li ha ajornat almenys set anys) com a successor d'una figura que havia marcat una llarga època com era Jordi Pujol. També va ser Kennedy el llavors flamant president del Barça Joan Laporta. L'evolució del personatge, però, ha anat projectant una ombra més propera a Nixon; però el que ell ha volgut ser sempre és William Wallace. No hi ha manera de trobar semblances kennedianes en José Montilla ni, evidentment, en Alícia Sánchez Camacho, còpia estrafeta de Sarah Palin. Joan Puigcercós és tan kennedià com japonès. I Joan Herrera és el revers del carisma de Kennedy. Ha començat la campanya per a les eleccions del dia 28. No ens fem il·lusions kennedianes. Tampoc no es té notícia de cap Ted Sorensen. I això que estar a l'altura del que el poble català va cridar el 10 de juliol és un dels reptes que somiarien els polítics amb aspiracions de transcendir.